Aglaia

Aglaia
	;
Tipus	deïtat grega
Context
Mitologia	Religió a l'antiga Grècia
Dades
Gènere	femení
Família
Cònjuge	Hefest
Mare	Eurínome
Pare	Zeus
Fills	Morfeu, Euclea, Eufeme, Eutènia i Filofròsine
Germans	Eufròsine i Talia
Altres
Part de	Càrites

En la mitologia grega, Aglaia o Aglaie (en grec antic Ἀγλαΐα -ΐας, Ἀγλαΐη -ΐης 'la que brilla', 'l'esplendorosa', 'l'esplèndida';^[2] llatí Āglaĭa -æ, Āglaĭē -ēs)^[3] era la més jove i bella de les tres Càrites. Simbolitzava la intel·ligència, el poder creatiu i la intuïció de l'intel·lecte. Era filla, com les seves germanes Eufròsine i Talia, de Zeus i de l'oceànida Eurínome, o d'Hèlios i Egle.

Les Càrites o Gràcies viuen a l'Olimp en companyia de les Muses, amb les quals de vegades formen cors. Pertanyen al seguici d'Apol·lo, el déu músic. Acompanyen tot sovint Atena, deessa de les tasques femenines i de l'activitat intel·lectual, i també Afrodita, Eros i Dionís.

Així com la tradició més difosa és la d'Hefest casat amb la deessa Afrodita, en d'altres és esposa d'Aglaia, i segons la tradició òrfica foren pares d'aquests personatges:

Euclea (Εὔκλεια), deessa de la bona reputació i la glòria.
Eufeme (Εὐφήμη), deessa del correcte discurs.
Eutènia (Εὐθηνία), deessa de la prosperitat i la plenitud.
Filofròsine (Φιλοφροσύνη), deessa de l'amabilitat i la benvinguda.^[4]

↑ El mot és tetrasil·làbic en llatí. L'adaptació al català, doncs, ha d'ésser: Aglàïa
↑ En Miquel Dolç 1984, pàg. 176, comenta: «El „déu del Cintos“ (cf. Aetna 5, n. 2) és Apol·lo (Febus); Bacus, el déu del vi i de la disbauxa; Aglaie, la més jove de les tres Gràcies, personificacions de l'encís i de la bellesa».
↑ Mot tetrasil·làbic: Āglăĭă, Āglăĭē, cf. el vers: «Cȳnthĭŭs ĕt Mūsae, Bācchŭs ĕt Āglăĭē» ‘Apol·lo i les Muses, Bacus i Aglàïe’. Appendix virgiliana. Epigrames. IX. Ad M. Velerium Messalam Corvinum, vers 60. La traducció d'en Miquel Dolç 1984, pàgs. 176-177 fa: «Quant a nosaltres, si podem, en la nostra humilitat, moure una lloança als poemes que amb tu compongueren els déus, el déu de Cintos (=Apol·lo) i les Muses, Bacus i Aglaie, si podem, en un poema nacional, atènyer Cirenes i les sals gregues, ja ens hem avançat a les nostres esperances mateixes. Això és prou: no tinc res de comú amb el poble groller».
↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 88. ISBN 9788496061972.

[1] El mot és tetrasil·làbic en llatí. L'adaptació al català, doncs, ha d'ésser: Aglàïa

[2] En Miquel Dolç 1984, pàg. 176, comenta: «El „déu del Cintos“ (cf. Aetna 5, n. 2) és Apol·lo (Febus); Bacus, el déu del vi i de la disbauxa; Aglaie, la més jove de les tres Gràcies, personificacions de l'encís i de la bellesa».

[3] Mot tetrasil·làbic: Āglăĭă, Āglăĭē, cf. el vers: «Cȳnthĭŭs ĕt Mūsae, Bācchŭs ĕt Āglăĭē» ‘Apol·lo i les Muses, Bacus i Aglàïe’. Appendix virgiliana. Epigrames. IX. Ad M. Velerium Messalam Corvinum, vers 60. La traducció d'en Miquel Dolç 1984, pàgs. 176-177 fa: «Quant a nosaltres, si podem, en la nostra humilitat, moure una lloança als poemes que amb tu compongueren els déus, el déu de Cintos (=Apol·lo) i les Muses, Bacus i Aglaie, si podem, en un poema nacional, atènyer Cirenes i les sals gregues, ja ens hem avançat a les nostres esperances mateixes. Això és prou: no tinc res de comú amb el poble groller».

[4] Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 88. ISBN 9788496061972.

[1]

[2]

[3]

[4]