Ajustament postglacial

L'ajustament postglacial (o ajustament isostàtic) és l'elevació de masses terrestres que havien estat pressionades per l'enorme pes dels casquets glacials durant l'últim període glacial, per mitjà d'un procés conegut com a depressió isostàtica. Afecta el nord d'Europa, Sibèria, el Canadà i la regió dels Grans Llacs.

En acabar l'últim període glacial fa uns 11.000 anys, la majoria del nord d'Europa i Amèrica del Nord estava coberta de capes de glaç de fins a tres quilòmetres de gruix. L'enorme pes d'aquest glaç feu que l'escorça s'enfonsés en el mantell. En acabar l'edat glacial, quan les glaceres retrocediren, l'eliminació d'aquest pes comportà una ràpida elevació de l'escorça a causa de l'empenyiment aerostàtic del material de l'escorça. A causa de l'extrema viscositat del mantell, caldran molts milers d'anys perquè la terra assoleixi un equilibri hidroestàtic.

Uns estudis han demostrat que l'elevació ha tingut lloc en dues fases distintes. L'elevació inicial fou ràpida, a uns 7,5 cm/any. Aquesta fase durà uns dos mil anys, i es desenvolupà a mesura que el glaç desapareixia. Una vegada completa la desglaciació, el ritme s'alentí a 2,5 cm/any, i s'alentí exponencialment a partir d'aleshores. Avui, el ritme d'elevació sol ser d'1 cm/any o menys, i les investigacions suggereixen que l'ajustament durarà uns deu mil anys més. L'elevació total des de la fi de l'edat de glaç serà de gairebé 400 m.