Alta cultura

Alta cultura és un concepte utilitzat de maneres diferents en entorns acadèmics, l'ús més comú de la qual és la valoració de certs productes artístics i culturals (especialment obres d'art, obres literàries i obres musicals) per ponderar-los com els de més alta estima. També designa la sofisticació de la cultura de les elits (aristocràcia o intelligentsia)^[1]^[2] per oposició a la cultura de les classes populars (tant a la cultura de masses com a la cultura popular), o a conceptes com el kitsch, el filisteïsme,^[3] allò bàrbar, rústic o primitiu; tots termes identificables amb el que pot denominar-se baixa cultura.^[4]

↑ «Kiss Em, Stupid: Sophistication and Snobbery in Vanity Fair». A: Strange gourmets: sophistication, theory, and the novell. Duke University Press, 1997. ^{[Enllaç no actiu]}
↑ «Sophistication in America». A: A view of the Nation: an anthology, 1955-1959. Ahir Publishing, 1970, p. 62–69. ^{[Enllaç no actiu]}
↑ Terme anglosaxó pejoratiu, utilitzant el nom del poble bíblic dels filisteus. Es recullen usos en Goethe, Heine, Jonathan Swift i especialment Matthew Arnold: The people who believe most that our greatness and welfare are proved by our being very rich... are just the very people whom we call the Philistines («la gent que creu que la major part de la nostra grandesa i benestar es prova per ser molt ric... és precisament la gent a la qual anomenem filisteus», Essays in Criticism, 1865). Nabokov, Lectures on Literature, lecture on Madame Bovary i Lectures on Russian Literature, essay Philistines and Philistinism.
↑ Gaye Tuchman, Nina I. Fortin. «ch. 4 The High-Culture Novell». A: Edging women out: Victorian novelists, publishers and social change, 1989. ISBN 9780415037679. ^{[Enllaç no actiu]}