Bandera de Catalunya

Bandera de Catalunya
Detalls
Tipus	bandera d'una subdivisió de país
Ús
Proporcions	2:3
Descripció	Bandera de Catalunya
Disseny	Quatre faixes vermelles en fons groc
Subjectes representats	faixa i Senyal Reial
Adoptat per	Catalunya
Adoptat	1933–1939 i 1979–actualitat
Colors	groc i roig

La bandera de Catalunya, impròpiament anomenada senyera, té el fons groc i quatre barres horitzontals roges, anomenades «faixes», en heràldica. És la bandera del poble català i un dels símbols nacionals de Catalunya. Prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona,^[1][2] del qual ja es té constància l'any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV. A partir de l'època de Jaume I se la conegué com a «bandera reial» o «senyal reial». Desclot i Muntaner (finals del s. XIII i principis del s. XIV) s'hi referien com a «senyal dels reis d'Aragó». Amb l'arribada de la Renaixença al s. XIX, el moviment catalanista la prengué com a bandera nacional de Catalunya.

La Mancomunitat de Catalunya la feu servir com a emblema oficial a principis del s. XX, però la dictadura de Primo de Rivera la il·legalitzà i en perseguí l'exhibició fins al 1930. Fou adoptada de manera oficial el 1933 per mitjà de l'Estatut Interior,^[3] si bé el règim franquista que arribà al poder després de la Guerra Civil en tornà a prohibir l'ús a partir del 1939. L'Estatut d'Autonomia de 1979 restablí l'oficialitat de la bandera de Catalunya,^[4] que fou confirmada pel nou Estatut el 2006.^[5]

N'han sorgit diverses variacions al llarg de la història. En temps més recents, la més coneguda a Catalunya i a l'exterior és l'estelada, que representa l'independentisme català. Fou inventada el 1918 per Vicenç Albert Ballester i Camps, que s'inspirà en la bandera de la insurrecció cubana que s'havia sublevat contra el domini espanyol per aconseguir la independència el 1898. L'estelada es fa servir en manifestacions i altres actes independentistes, tant sola com acompanyada per la bandera oficial.