Carlo Maria Martini

Carlo Maria Martini

(1992)
Biografia
Naixement	15 febrer 1927 Torí (Itàlia)
Mort	31 agost 2012 (85 anys) Gallarate (Itàlia)
Causa de mort	malaltia de Parkinson
Sepultura	catedral de Milà
Cardenal
2 febrer 1983 –
Arquebisbe de Milà
6 gener 1980 – 11 juliol 2002 ← Giovanni Colombo – Dionigi Tettamanzi → Diòcesi: arquebisbat de Milà
Rector de la Pontifícia Universitat Gregoriana
Dades personals
Grup ètnic	Italians
Religió	Església Catòlica
Formació	Pontifícia Universitat Gregoriana Sociale (en) Pontifici Institut Bíblic Universitat de Torí
Activitat
Lloc de treball	Roma
Ocupació	bisbe catòlic (1980–), sacerdot catòlic (1952–), diaca catòlic (1952–), professor d'universitat, escriptor, biblista, teòleg
Ocupador	Pontifícia Universitat Gregoriana
Membre de	Acadèmia Pontificia de les Ciències Acadèmia de Ciències de Rússia
Orde religiós	Companyia de Jesús
Consagració	Joan Pau II
Participà en
19 abril 2005	Conclave de 2005
Premis  Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials  Cavaller de la Gran Creu de l'Orde al Mèrit de la República Italiana
Signatura

Carlo Maria Martini, S.J. (Torí, 1927 - Gallarate, 2012) va ser un jesuïta i bisbe italià, elevat a cardenal el 1983. Biblista i exegeta, va ser arquebisbe de Milà entre 1979 i 2002. A més de ser un home de cultura teològica era també un home de diàleg entre les religions, especialment amb el judaisme, als quals li agradava anomenar els "germans grans". Va rebre el sobrenom del "cardenal del diàleg".^[1]

Martini ingressà a la Companyia de Jesús el 1944 i va ser ordenat prevere el 1952. El seu nomenament com a arquebisbe de Milà el 1980 va ser estrany, car els jesuïtes tradicionalment no són nomenats bisbes. Es trobava a l'ala liberal dins la jerarquia de l'Església. Patí d'una forma estranya de la malaltia de Parkinson, es retirà com a arquebisbe el 2002 i es traslladà a l'Institut Pontifici de Jerusalem. Va morir al "Aloisianum", l'escola jesuïta de Gallarate, prop de Milà.

Hores després de la seva mort, el diari italià Corriere della Sera publicà la seva darrera entrevista, on descrivia l'Església com «200 anys endarrerida». «La nostra cultura s'ha fet gran, les nostres esglésies són grans i estan buides, i la burocràcia de l'Església creix. L'Església ha d'admetre els seus errors i començar un canvi radica, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens obliguen a prendre un camí de transformació.»^[2][3][4]