Castell

Si cerqueu la tradició de torres humanes, vegeu «castells». Per a altres significats vegeu «castell (desambiguació)».

Castell
Dades
Tipus	Edifici
Format per	Pati d'armes torre mestra muralla

Un castell és una fortificació per a ús militar. El castell és una fortalesa autocontinguda, generalment de l'edat mitjana. Els estudiosos debaten sobre l'abast de la paraula castell, però normalment la consideren la residència fortificada privada d'un senyor o noble. Això és diferent d'una mansió, palau i vil·la, el propòsit principal dels quals era exclusivament per a agradar i no són principalment fortaleses però poden estar fortificades.^[a] L'ús del terme ha variat amb el temps i, de vegades, també s'ha aplicat a estructures com ara fortins de turó i cases dels segles XIX i XX construïdes per assemblar-se als castells. Durant l'Edat Mitjana, quan es van construir autèntics castells, van adoptar moltes formes amb moltes característiques diferents, tot i que algunes, com ara murs de cortina, escletxes de fletxa i rastells, eren habituals.

Els castells d'estil europeu es van originar als segles IX i X , després de la caiguda de l'Imperi carolingi, el seu territori es va dividir entre senyors i prínceps individuals. Aquests nobles van construir castells per controlar la zona immediata que els envoltava i els castells eren tant estructures ofensives com defensives; proporcionaven una base des de la qual es podien llançar incursions i oferien protecció contra els enemics. Encara que els seus orígens militars s'emfatitzen sovint en els estudis castellers, les estructures també van servir com a centres d'administració i símbols de poder. Els castells urbans s'utilitzaven per controlar la població local i les rutes de viatge importants, i els castells rurals sovint estaven situats a prop d'elements que formaven part de la vida de la comunitat, com ara molins, terres fèrtils o una font d'aigua.

Molts castells del nord d'Europa es van construir originalment amb terra i fusta, però les seves defenses van ser substituïdes més tard per pedra. Els primers castells sovint explotaven les defenses naturals, mancant de característiques com torres i ranures de fletxes i depenent d'una fortuna central. A finals del segle XII i principis del XIII va sorgir un enfocament científic de la defensa dels castells. Això va provocar la proliferació de torres, amb èmfasi en foc de flanqueig. Molts castells nous eren poligonals o es basaven en una defensa concèntrica : diverses etapes de defensa entre si que podien funcionar alhora per maximitzar la potència de foc del castell. Aquests canvis en la defensa s'han atribuït a una barreja de tecnologia castellera de les Croades, com la fortificació concèntrica, i la inspiració de defenses anteriors, com ara forts romans. No tots els elements de l'arquitectura del castell eren de naturalesa militar, de manera que els dispositius com els fossats van evolucionar des del seu propòsit original de defensa a símbols de poder. Alguns grans castells tenien aproximacions llargues sinuoses destinades a impressionar i dominar el seu paisatge.

Tot i que la pólvora es va introduir a Europa al segle XIV, no va afectar significativament la construcció del castell fins al segle XV, quan l'artilleria es va fer prou poderosa per destruir murs de pedra. Mentre que els castells es van continuar construint fins ben entrat el segle XVI, les noves tècniques per fer front al foc millorat dels canons els van fer llocs incòmodes i indesitjables per viure. Com a resultat, els veritables castells van entrar en decadència i van ser substituïts per forts d'artilleria sense cap paper en l'administració civil i cases de camp que eren indefendibles. A partir del segle xviii, hi va haver un renovat interès pels castells amb la construcció de castells simulats, part d'una reactivació de l'arquitectura gòtica romàntica, però no tenien finalitat militar.

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.