Feminisme postestructuralista

El feminisme postestructuralista o postfeminisme és un corrent de la teoria feminista que fa una revisió crítica de les segona i tercera onades del feminisme i, des del marc d'una perspectiva postmoderna i de la globalització, es marca com a objectiu atendre les seves contradiccions i omplir-ne les absències: categories de diferència com l'edat i la posició social en un principi de les dones, així com l'ètnia, estan lligades a corrents com el feminisme postcolonial. Es troba igualment al marc de la teoria queer i del moviment LGBT, afegint tots els gèneres i preferències sexuals, a més de posicionar-se en contra del concepte binarista de gènere i dels rols de gènere. Una de les aportacions més rellevants al respecte la fa Judith Butler al llarg de la seva obra, tot definint el gènere com a acte i constructe performatiu.

D'altres autors i autores consideren el feminisme postestructuralista una quarta onada de feminisme mentre que per a d'altres el mateix mot "feminisme" és ginocèntric i el postfeminisme ja no ho és, teoritzant (estudis de gènere) i lluitant per la igualtat de drets i oportunitats de les persones de qualsevol gènere.^[1][2]

Es configura paral·lelament al feminisme de la diferència, que també defensa que les dones (no "la dona", el plural n'és una innovació) puguin ser diferents entre elles i que no cal que siguin com un home (ni com homes) per a tenir els mateixos drets i oportunitats. El postfeminisme vol desconstruir i erradicar la categoria "dona" com a categoria d'identitat universal. A més, incorpora crítiques culturals, socials i científiques a certes formes de pensament cultural i filosòfic que romanen encara en la societat actual des de l'època de la Il·lustració i la modernitat.^[1]

El postfeminisme se centra també en la lluita contra els micromasclismes (masclismes socialment acceptats) exercits pels poders polítics i econòmics en els mitjans de comunicació. Per exemple, denuncia que en pàgines informatives serioses de la premsa es destrueixi la credibilitat de les dones fent referència a aspectes seus com l'aspecte físic (cosificació de les dones), els costums o la vida privada, en comptes de centrar-se únicament en el seu treball o carrera (vegeu Test de Finkbeiner). També que trïin de parlar de persones menys interessants per apartar el focus dels veritables protagonistes i així no afrontar els conflictes reals. Demana canvis institucionals que, més enllà de lleis de paritat, afegeixin veritablement totes les voluntats i punts de vista als òrgans pràctics i decisius de govern i de direcció als diferents poders públics i privats.^[3]