Gran Cisma d'Orient

Gran Cisma d'Orient

Tipus	controvèrsia religiosa schism in Christianity (en) de cristianisme occidental, cristianisme oriental, cristianisme calcedoni
Data	juliol 1054
← cisma acacià Reforma de Nikon → Cisma d'Occident →

El Cisma Est-Oest (també conegut com el Gran Cisma o Cisma de 1054) va ser el trencament de la comunió que es va produir al segle xi entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa Oriental.^[1] El cisma va ser la culminació de les diferències teològiques i polítiques que s'havien desenvolupat durant els segles precedents entre el cristianisme oriental i occidental.

Una successió de diferències eclesiàstiques i disputes teològiques entre l'Orient Grec i l'Occident Llatí va precedir la divisió formal que es va produir el 1054.^[1][2][3] Entre aquestes van destacar: la processó de l'Esperit Sant (filioque), què s'hauria d'utilitzar a l'Eucaristia, ja fos pa amb llevat o sense ^[a] la pretensió del bisbe de Roma de jurisdicció universal i el lloc de la seu de Constantinoble en relació amb la pentarquia.^[7]

El 1053 es va fer el primer pas del procés que va conduir a un cisma formal: les esglésies gregues del sud d'Itàlia es van veure obligades a conformar-se a les pràctiques llatines i, si alguna d'elles no ho feia, es van veure obligades a tancar.^[8][9][10] En represàlia, el patriarca Miquel I Cerulari de Constantinoble va ordenar el tancament de totes les esglésies llatines de Constantinoble. El 1054, el llegat papal enviat per Lleó IX va viatjar a Constantinoble amb finalitats que incloïen refusar a Cerulari el títol de «patriarca ecumènic» i insistir que reconegués la pretensió del papa de ser el cap de totes les esglésies.^[1] Els propòsits principals de la legació papal eren buscar ajuda de l'emperador romà d'Orient, Constantí IX Monòmac, en vista de la conquesta normanda del sud d'Itàlia i tractar els atacs recents de Lleó d'Ocrida contra l'ús de pa sense llevat i altres costums occidentals,^[11] atacs que van comptar amb el suport de Cerulari. L'historiador Axel Bayer diu que la legació va ser enviada en resposta a dues cartes, una de l'emperador que buscava ajuda per organitzar una campanya militar comuna de l'Imperi Romà d'Orient i el Sacre Imperi Romanogermànic contra els normands i l'altra des de Cerulari.^[12] Sobre la negativa de Cerulari a acceptar la demanda, el líder de la legació, el cardenal Humbert de Silva Candida, OSB, el va excomunicar i, a canvi, Cerulari va excomunicar Humbert i els altres llegats.^[1]

La validesa de l'acte dels llegats occidentals és dubtosa perquè el papa Lleó va morir i l'excomunió de Cerulari es va aplicar únicament als llegats personalment.^[1] Tot i així, l'Església es va dividir en línies doctrinals, teològiques, lingüístiques, polítiques i geogràfiques, i la bretxa fonamental mai no s'ha curat, i cada banda acusava de vegades l'altra de caure en heretgia i d'iniciar la divisió. Les croades dirigides pels llatins, la massacre dels llatins el 1182, les represàlies d'Occident en el saqueig de Tessalònica el 1185, la presa i el saqueig de Constantinoble durant la Quarta Croada el 1204 i la imposició dels patriarques llatins va dificultar la reconciliació.^[1]. L'establiment de jerarquies llatines als Estats croats significava que hi havia dos reclamants rivals a cadascuna de les seus patriarcals d'Antioquia, Constantinoble i Jerusalem, cosa que deixava clara l'existència del cisma.^[13] Diversos intents de reconciliació no van donar els seus fruits.

El 1965, el papa Pau VI i el patriarca ecumènic Atenàgores I van anul·lar els anatemes del 1054,^[1] tot i que aquesta anul·lació de les mesures que es van prendre contra uns quants individus era essencialment un gest de bona voluntat i no constituïa cap mena de reunió. L'absència de comunió plena entre les esglésies fins i tot s'esmenta explícitament quan el Codi de Dret Canònic dona permís als ministres catòlics per administrar els sagraments de la penitència, l'eucaristia i la unció dels malalts per demanar espontàniament a membres d'esglésies orientals com l'Església Ortodoxa Oriental. (així com les esglésies ortodoxes orientals i l'església d'Orient) i membres d'esglésies occidentals com l'Església Catòlica Antiga.^[14] Els contactes entre les dues parts continuen. Cada any, una delegació de cadascun s'uneix a la celebració de la festa patronal de l'altre, els sants Pere i Pau (29 de juny) per Roma i Sant Andreu (30 de novembre) per Constantinoble, i hi ha hagut diverses visites del cap de cadascuna a l'altra. Els esforços dels patriarques ecumènics cap a la reconciliació amb l'Església catòlica han estat sovint objectiu de fortes crítiques per part d'altres companys ortodoxos.^[15]

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.