Guerra civil del Iemen del Nord

Guerra civil del Iemen del Nord

Guerra Freda Àrab
Tipus	guerra civil
Data	26 setembre 1962  –  1r desembre 1970
Escenari	Iemen del Nord
Lloc	Nordjemen
Estat	Regne Mutawakkilita del Iemen i Iemen del Nord
Resultat	Victòria republicana El suport saudita a Muhammad al-Badr i a la facció monàrquica va cessar en 1965 Retirada de les forces egípcies en 1967 Es forma un govern republicà al Iemen del Nord, que incorpora a membres de la facció monàrquica però no a la família reial
Participants	Abdullah as-Sallal, Muḥammad al-Badr, Fàysal de l'Aràbia Saudita, Hussein I de Jordània, Gamal Abdel Nasser, Mohammed Abdul Hakim Amer, Abdul Rahman al-Baidhani (en) , Abdul Ghani Motahar (en) , Hamoud al-Gayifi (en) , Ahmed ibn Yahya ibn Mohammed Ud-din, Sa'ka Forces (en) , Abdullah ibn Husayn al-Ahmar, Ànwar el-Sadat, Salah Nasr (en) , Abdul Rahman al-Iryani (en) , Hassan al-Amri (en) , Ahmad Muhammad Numan (en) , Shams Badran (en) , officiers libres (fr) , Ali Abdul Mughni (en) , Muhammed Mahmud al-Zubayri (en) , Regne Mutawakkilita del Iemen, Aràbia Saudita, Iemen del Nord i República Àrab Unida

La Guerra civil del Iemen del Nord (àrab: ثورة 26 سبتمبر, Ṯawra 26 Sabtambar, ‘Revolució del 26 de Setembre’) es va lliurar al Iemen del Nord entre 1962 i 1970 entre els partidaris del Regne Mutawakkilita i els de la República Àrab del Iemen. La guerra va començar amb un cop d'estat dut a terme en 1962 per republicans revolucionaris dirigits per l'exèrcit sota el comandament d'Abdullah as-Sallal, que va destronar al recentment coronat iman Muhammad al-Badr i va declarar el Iemen com una república durant la seva presidència. L'iman va escapar a la frontera amb l'Aràbia Saudita, on va reunir el suport popular de les tribus xiïtes del nord per a reprendre el poder, la qual cosa va provocar una ràpida escalada cap a una guerra civil a gran escala.

En el bàndol monàrquic, Jordània, l'Aràbia Saudita i Israel^[1] van proporcionar ajuda militar, i el Regne Unit va donar suport en secret, mentre que els republicans van comptar amb el suport d'Egipte i van rebre avions de guerra de la Unió Soviètica.^[2] Hi van participar tant forces estrangeres irregulars com convencionals. El president egipci Gamal Abdel Nasser va fer costat als republicans amb fins a 70.000 soldats i armes egípcies. Malgrat diverses accions militars i conferències de pau, la guerra es va estancar a mitjan dècada de 1960.

Es considera que el compromís d'Egipte amb la guerra va ser perjudicial per a la seva actuació en la Guerra dels Sis Dies de juny de 1967, després de la qual a Nasser li va resultar cada vegada més difícil mantenir la participació del seu exèrcit i va començar a retirar les seves forces del Iemen. La sorprenent destitució de Sallal el 5 de novembre per part dels dissidents iemenites, secundats pels membres de les tribus republicanes, va donar lloc a un canvi intern de poder en la capital, mentre els monàrquics s'acostaven a ella des del nord. El nou govern de la república estava encapçalat per Cadi Abdul Rahman al-Eryani, Ahmed Noman i Mohamed Ali Uthman, tots els quals van dimitir al poc temps o van fugir del país, deixant la desorganitzada capital sota el control del primer ministre Hassan al-Amri. El setge de Sanà en 1967 es va convertir en el punt d'inflexió de la guerra. El primer ministre republicà que quedava va aconseguir mantenir el control de Sanà i, al febrer de 1968, els monàrquics van aixecar el setge. Els enfrontaments van continuar paral·lelament a les converses de pau fins a 1970, quan l'Aràbia Saudita va reconèixer a la República^[3] i va entrar en vigor un alto el foc.^[4]

Els historiadors militars egipcis es refereixen a la guerra del Iemen com la seva Vietnam.^[5] L'historiador Michael Oren (exambaixador d'Israel als EUA) va escriure que l'aventura militar egipci al Iemen va ser tan desastrosa que «la imminent guerra del Vietnam podria haver estat fàcilment anomenada el Iemen dels Estats Units».^[6]