Hamartia

El terme hamartia deriva del grec ἁμαρτία, de ἁμαρτάνειν hamartánein, un terme originalment usat pels arquers grecs i que significa "fallar la diana"" o "errar".^[1][2] S'associa més sovint amb la tragèdia grega, tot i que també s'utilitza a la teologia cristiana.^[3] Sovint es diu que el terme descriu les errades o els defectes d'un personatge i els presenta com el motiu d'una possible caiguda.^[4] No obstant això, altres crítics assenyalen la derivació del terme i diuen que només es refereix a un accident o error tràgic però aleatori, amb conseqüències devastadores però sense judici implícit sobre el personatge.

Es pot resumir l'hamartia com l'error que comet l'heroi tràgic per complir el seu destí. És tràgic perquè usualment ocorre sense coneixement o voluntat del protagonista i també per les conseqüències negatives que comporta, com per exemple es veu al personatge d'Èdip, que cau en l'incest malgrat els esforços familiars per evitar la profecia. Posteriorment també va incloure la falta conscient, i en aquest sentit s'assimila al pecat, ja que suposa la condemnació del perpetrador. El concepte, teoritzat per Aristòtil,^[5] és un dels desencadenants habituals de l'acció final a la tragèdia grega i ha servit de model per a obres posteriors, tant en teatre com en novel·la.