Higienisme

L'higienisme és un corrent que comença a mitjans del segle xix en conseqüència del progrès de la medicina i de la comprensió de la propagació de malalties, primer al Regne Unit.^[1] El moviment reorienta el valor donat als aliments, begudes, a l'aire respirat, al descans, a la neteja.^[2]

Ja el 1842 es va suposar un lligam causal entre l'alta freqüència d'epidèmies i la insalubritat de l'habitatge als densos barris obrers en un informe del parlament britànic, que va ser la base d'una de les primeres lleis sobre la salut pública sis anys més tard.^[3] La hipòtesi es va confirmar pels descobriments mèdics, com ara els bacteris el 1865 per Louis Pasteur (1822-1895) i la descoberta de llur paper en les malalties infeccioses com la tuberculosi i la còlera per Robert Koch (1843-1910).

El higienisme ha revolucionat el conjunt de les societats occidentals i les seves implicacions són variades: medicina, arquitectura, urbanisme, esport, drets socials, etc. Es pot posar al seu actiu el clavegueram, la recollida de deixalles, profilaxi, banys públics, xarxa d'aigua potable, l'higene als hospitals, la higiene corporal… Es propapaga l'activitat física i l'excursionisme com un mitjà de mantenir la salut, tot i que queda un privilegi, com que les classes obreres no tenien gaire temps de lleure.^[4]

Pel que fa a l'urbanisme, les teories higienistes preconitzaven de minvar la densitat per tal de «fer circular l'aire». Es tractava sobretot d'obrir les ciutats intra muros sovint delimitades per antigues fortificacions. Es desenvolupa el concepte de la ciutat jardí^[5] que Josep Maria Coll i Bacardí va introduir a Terrassa,^[6] o Cebrià Montoliu a Barcelona^[7] entre molts altres.^[8] El desenvolupament del transport públic i la supressió del toc de queda –moltes ciutats tancaven les portes al vespre fins ben entrat al segle xix– van contribuir a desdensificar a poc a poc els nuclis històrics sobrepopulats,^[9] tot i que va ser sobretot la classe benestant que el va aprofitar per deixar la ciutat insalubre.