Norma (Bellini)

Norma

Giuditta Pasta com a Norma
Forma musical	òpera
Compositor	Vincenzo Bellini
Llibretista	Felice Romani
Llengua del terme, de l'obra o del nom	Italià
Basat en	Norma, ou L'infanticide d'Alexandre Soumet (François-René de Chateaubriand )
Creació	1831
Data de publicació	segle XIX
Gènere	Opera seria
Parts	dos
Format per	Casta diva
Lloc de la narració	Gàl·lia
Època d'ambientació	Dècada del 50 aC i Guerra de les Gàl·lies
Personatges	Pollione, procònsol romà (tenor) Oroveso, cap dels druides, pare de Norma (baix) Norma, gran sacerdotessa del temple dels druides (soprano) Adalgisa, jove verge (soprano) Clotilda, confident de Norma (soprano) Flavius, centurió romà, amic de Pollione (tenor)
Estrena
Estrena	26 de desembre de 1831
Escenari	Teatro de La Scala de Milà,
Director musical	Alessandro Rolla
Intèrpret	Orquestra del Teatro alla Scala de Milà i Cor del Teatro alla Scala de Milà
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya	4 de juny 1835, Teatre de la Santa Creu (Barcelona)
Estrena al Liceu	16 d'octubre de 1847 (el 3 de febrer de 1838, la Societat del Liceu l'havia fet al Teatre de Montsió)

Norma és una òpera en dos actes de Vincenzo Bellini, amb llibret de Felice Romani, basat en una tragèdia d'Alexandre Soumet.^[1] Fou estrenada al Teatre de La Scala de Milà el 26 de desembre de 1831. A Catalunya s'estrenà al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 1835; al Gran Teatre del Liceu no va fer-se fins al 16 d'octubre de 1847, mig any després d'haver-se inaugurat, i va ser la tercera òpera d'estrenar-s'hi.^[2]

És una òpera de bel canto, el personatge protagonista de la qual, Norma, es considera com un dels més difícils del repertori de soprano. Al segle xx poques cantants el van poder interpretar amb èxit. Destaquen, tanmateix, les interpretacions de Rosa Ponselle, als anys 20, Joan Sutherland i Maria Callas als anys 50 i 60. Al final del segle es va imposar la interpretació de Montserrat Caballé.

No sols és l'obra mestra i més coneguda de Bellini, sinó la més universal i la que millor aguanta el pas dels anys. L'enlluernadora ària casta diva^[3] és una de la grans peces del bel canto, i una dura prova per a qualsevol soprano que es preï.