Pink Floyd

Pink Floyd

(1973)
Epònim	Pink Anderson i Floyd Council
Dades
Tipus	grup de rock
Camp de treball	música
Història
Creació	1964, Londres
Activitat
Activitat	1965 – 1996 (un únic concert el 2005)[1]
Membres	David Gilmour Nick Mason Roger Waters Richard Wright
Membres anteriors	Syd Barrett Bob Klose
Segell discogràfic	Capitol Records Columbia Records EMI
Artistes relacionats	Sigma 6
Gènere	Rock progressiu, rock psicodèlic, art rock, rock espacial, blues rock, rock experimental, rock àcid i proto-prog
Estil	Art rock[2] Rock experimental[2] Rock psicodèlic[2] Rock espacial[2] Rock progressiu[2][3] Rock simfònic[2] Hard rock[2]
Format per	Nick Mason Bob Klose (1964–1965) Syd Barrett (1965–1968) David Gilmour (1967–) Richard Wright (–1979) Roger Waters (–1985)
Altres
Premis (2008)  Polar Music Prize (2007)  Premi Grammy del Saló de la Fama, per l'obra The Wall (1998)  Premi Grammy del Saló de la Fama, per l'obra The Dark Side of the Moon (1996)  Rock and Roll Hall of Fame (1994)  Premi Grammy a la millor interpretació instrumental de rock
Lloc web	www.pinkfloyd.co.uk

Pink Floyd és un grup de música britànic, considerat com un dels més influents de la història del rock. Els seus membres fundadors foren Syd Barrett (guitarra i veu), Roger Waters (baix i veu), Richard Wright (orgue, teclats i veu) i Nick Mason (bateria). El grup es donà a conèixer, a la fi de l'any 1966, en clubs underground de Londres. Enregistraren el seu primer single pel gener del 1967 («Arnold Layne»), i el mateix any publicaren el primer disc de llarga durada, The Piper at the Gates of Dawn.

David Gilmour es va unir al grup Pink Floyd el gener de 1968 per tal de donar suport a l'escenari al cantant i guitarrista Syd Barrett, que cada vegada tenia un comportament més erràtic. Finalment, l'abril de 1968 va substituir definitivament Barrett, que víctima de problemes mentals va haver de deixar definitivament el grup.

A partir d'aquell moment el grup, liderat per Waters i Gilmour, va anar deixant de banda el psicodelisme underground dels primers temps i va començar a crear un estil sonor molt propi, basat en el virtuosisme instrumental, l'experimentació amb l'electrònica, la inclusió d'efectes sonors d'estudi i la utilització de cors i recursos simfònics. Així, les seves obres, resultat d'un perfeccionisme obsessiu inèdit fins llavors en els grups de rock, esdevenen llargues, denses i de gran riquesa musical i emotiva. Els discs més representatius d'aquesta època, que tingueren un gran èxit comercial i que fonamentaren el seu prestigi artístic, són The Dark Side of the Moon (1973), Wish You Were Here (1975) i Animals (1977). Malgrat el seu èxit comercial, el grup va gaudir de llibertat artística i fins i tot es va permetre excentricitats com ara rodar una pel·lícula a les ruïnes de Pompeia (Live at Pompeii), fer música per a espectacles teatrals i de ballet o estar-se dos anys per gravar un disc.

Més endavant, Waters intentà assolir el lideratge tot sol, i els treballs del grup, sense perdre la seva particular personalitat sonora, derivaren cap a temes més obscurs i propers a la cantoutoria, essent The Wall (1979) el disc representatiu d'aquella època i alhora l'èxit comercial més gran del grup. El següent disc, The Final Cut (1983), és un treball pràcticament en solitari de Waters, on la resta del grup, excepte Wright -que va ser acomiadat-, fan de músics d'acompanyament.

Després de greus dissensions, el 1983 Waters va abandonar la formació per iniciar una carrera en solitari i, a més, va iniciar un litigi amb els seus excompanys, que finalment va perdre el 1987, per tal que aquests no poguessin utilitzar el nom del grup. Així, el 1987, el grup format per Gilmour, Wright i Mason, va tornar a l'activitat. Entre aquell moment i els anys 90 enregistraren només dos discs d'estudi amb material nou, A Momentary Lapse of Reason (1987) i The Division Bell (1994), i realitzaren nombroses gires.

Després de més de 20 anys de dissensions, el juliol de 2005 Waters, Gilmour, Mason i Wright van tornar a tocar junts com Pink Floyd en el concert benèfic Live 8, organitzat per Bob Geldof. Malgrat això, els rumors sobre una possible reunificació del grup van ser desmentits de seguida.

El 5 de juliol de 2014 es va saber, a través de diverses persones, entre elles la dona de David Gilmour, Polly Samson, que el mes d'octubre del mateix any, Pink Floyd editaria un nou àlbum d'estudi anomenat The Endless River, basat en les sessions de 1993 i 1994 que van realitzar per a The Division Bell, així com en l'última actuació de Rick Wright.^[4] El llançament va tenir lloc el 10 de novembre.^[5]

Al març de 2022, Gilmour i Mason es van tornar a reunir com a Pink Floyd, juntament amb el baixista Guy Pratt i el teclista Nitin Sawhney, per gravar el senzill «Hey, Hey, Rise Up!» en suport d'Ucraïna després de la invasió russa.^[6][7]