Quark s

Quark s

Classificació	quark i partícula elemental
Composició	Partícula elemental
Estadística	Fermiònica
Grup	Quark
Generació	Segona
Interaccions	Forta, Feble, electromagnètica, gravitatòria
Símbol	s
Antipartícula	Antiquark s (s)
Teorització	Murray Gell-Mann (1964) George Zweig (1964)
Descoberta	1968
Massa	95+5 −5 [[MeV/c2]][1]
Desintegració en	Quark amunt
Càrrega elèctrica	–1⁄3 e
Càrrega de color	Blau, verd o vermell
Espín	1⁄2
Isoespín feble	LH: −1⁄2, RH: 0
Hipercàrrega feble	LH: 1⁄3, RH: −2⁄3
Paritat	1
Número de partícula de Monte Carlo	3

El quark s, simbolitzat ${\displaystyle s}$, també anomenat quark estrany, és un dels sis tipus o aromes de quark.^[2] És una partícula fonamental de la matèria (la major part de la qual està formada per quarks i leptons), que es caracteritza per tenir una càrrega elèctrica de –1/3 de la càrrega elemental,^[3] un isoespín feble (isoespín a la força nuclear feble) de –1/2 i una aroma de –1/2. La seva massa és d'entre 80 MeV/c² i 4 130 MeV/c². Com tots els quarks, té càrrega de color i és sensible a la gravetat i a la força nuclear forta. La seva antipartícula és l'antiquark s, que té càrrega d'anticolor.

Fou un dels tres primers quarks a ser postulat, amb els quarks u i d i amb la mateixa teoria de quarks del físic estatunidenc Murray Gell-Mann el 1964.^[4] El quark s pertany al grup de quarks de segona generació, i és més inestable que els de la primera (quarks u i d). La seva vida mitjana es considera que és curta, com la dels leptons de segona generació, però resulta molt difícil de mesurar a causa del seu confinament. Sí que se sap que els hadrons que forma es desintegren ràpidament.

Quan algun quark o antiquark s és present en un hadró, el dota d'un nombre quàntic anomenat «estranyesa», que ara es defineix com al nombre d'antiquarks s menys el nombre de quarks s, però que és un concepte que ja existia abans d'haver proposat la teoria de quarks i en particular el quark s. De fet, sembla que al començament aquest quark podria haver estat batejat com a ‘quark al costat’ (en anglès, sideways, que comença per la lletra s igual que strange) i va passar a anomenar-se ‘estrany’ més tard, quan hom el va incloure en el que aleshores es coneixia com a partícules estranyes, caracteritzades per tenir una vida mitjana estranyament més alta que la que hom podria esperar.