Títol original | Eine Alpensinfonie |
---|---|
Forma musical | Poema simfònic |
Compositor | Richard Strauss |
Creació | 1911-1915 |
Data de publicació | 1915 |
Catalogació | op. 64 |
Durada | 59' |
Opus | 64 |
Instrumentació | orgue i orquestra simfònica |
Estrena | |
Estrena | 28 d'octubre de 1915 |
Escenari | Philarmonie de Berlín, |
Director musical | Richard Strauss |
Simfonia Alpina (Eine Alpensinfonie), op. 64, és una obra de Richard Strauss composta entre 1911 i 1915. L'estrena va tenir lloc a la Philarmonie de Berlín, sota la direcció del mateix Strauss, el 28 d'octubre de 1915.
El terme "simfonia" és paradoxalment rar en l'obra de Strauss: llevat de dues obres de joventut, només en va compondre una altra, la Simfonia Domèstica, l'any 1902. Per altra banda, tant la Simfonia Alpina com la Domèstica són més aviat uns poemes simfònics de vasta durada i no vertaderes simfonies. L'Alpina està composta, a més, de nombroses peces curtes entrellaçades, i no presenta l'estructura clàssica amb moviments. Es tracta, cronològicament parlant, del darrer poema simfònic del compositor.
Strauss era un home amant de les muntanyes: al voltant de 1908 va adquirir una vil·la a Garmish, als Alps bavaresos i hi va viure fins a la seua mort.
La seua Simfonia Alpina és de caràcter descriptiu, com ho testifiquen les subtítols de les diferents parts: s'hi pot sentir la crida dels corns alpins, diferents classes d'ocells, el fluix tumultuós dels torrents a les cordes i fins i tot el so dels esquellots d'un ramat a les pastures. La música descriu cronològicament una passejada fins al cim i l'arribada del capvespre. Una altra interpretació, més metafísica, va ser proporcionada pel mateix músic en el seu diari, on va fer constar la seua intenció d'anomenar-la com Anticrist en referència a l'obra de Friedrich Nietzsche.
L'orquestració és particularment rica, fins i tot en relació amb altres obres simfòniques de Strauss. Utilitza diversos instruments poc habituals com la "màquina de vent" en la percussió, un "heckelphone" —una espècie d'oboè en registre més greu— o l'ús d'"aeròfons", dispositius que permeten mantenir una nota de llarga durada en els instruments de vent. A més de la disposició habitual del vent en l'orquestra, cal una fanfàrria separada, constituïda per dotze trompes, dues trompetes i dos trombons.
La simfonia s'interpreta com un tot, sense talls, però està composta per 22 parts. La seua durada és de poc menys d'una hora.
© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search