Sonets de Shakespeare

Sonets de Shakespeare

(en) Shakespeare's sonnets
Tipus	poemari
Fitxa
Autor	William Shakespeare
Llengua	anglès modern primerenc
Publicació	Regne d'Anglaterra, 1609
Editorial	Thomas Thorpe (en)
Format per	Sonnet 66 (en)
Dades i xifres
Gènere	literatura renaixentista i sonet

Els Sonets de Shakespeare és una col·lecció de poemes en forma de sonet escrits per William Shakespeare en què, a partir del tema central de l'amor, se n'hi tracten d'altres com la bellesa, la política i la mortalitat. Segons alguns crítics, són el cim més reeixit de l'obra de Shakespeare.^[1]

Els sonets de Shakespeare han causat una fascinació inacabable vers la biografia de l'autor, perquè sembla que és l'únic treball en què el poeta parla amb veu pròpia. No menyspreïs el sonet, va escriure el poeta William Wordsworth uns segles més tard: Amb aquesta clau, Shakespeare va obrir el seu cor. Els sonets es consideren l'obra en què la relació entre la seva creació literària i la seva biografia és més estreta. Segons Bate i Rasmussen, però, no hi ha raons intrínseques per les quals un sonet —una forma poètica altament artificiosa— no fos una actuació dramàtica tal com eren les obres teatrals. Es podria argumentar perfectament que per a un poeta isabelí (de l'època del regnat d'Elisabet I) crear a correcuita una sèrie de sonets era una mena d'exercici, una prova de traça artística comparable al treball d'un compositor que escriu un grapat de variacions sobre un tema musical. Si Shakespeare va poder imaginar Hamlet, Romeu i Viola, bé hauria pogut també inventar la trama i els personatges dels sonets. Robert Browning, que coneixia millor els hàbits i les convencions del Renaixement, l'art de la persona poètica i de jugar a adoptar un paper, va respondre a Wordsworth: «Si ho va fer [obrir-nos el cor], no es va comportar com Shakespeare!». Segons Bate i Rasmussen, potser és millor llegir-los com a assajos de l'art de Shakespeare, demostracions de la seva aparent facilitat verbal.^[2]

No se sap quan foren escrits exactament, tot i que estudis estilístics seriosos els fan coetanis a les obres dramàtiques Ricard II, Somni d'una nit d'estiu i Romeu i Julieta, per exemple; per tant, deuen datar d'entre 1594 i 1596.^[3] Tots els 154 poemes van aparèixer en una col·lecció el 1609 (vegeu-ne portada a la dreta), que n'incloïa 152 d'inèdits i dos (els números 138 i 144) que prèviament havien estat publicats en una miscel·lània el 1599 intitulada The Passionate Pilgrim.

Van ser impresos en condicions que no són clares per a la historiografia. Encara que els treballs foren escrits per Shakespeare, no se sap si l'editor —Thoma Thorpe— usà un manuscrit autoritzat.^[4] A més, hi ha una misteriosa dedicatòria a l'inici del text en què un tal Mr. W. H. és descrit per l'editor com l'únic inspirador [o creador] dels poemes, però no se sap a qui es refereix o si és una errada d'impressió per W.S (William Shakespeare).

Shakespeare no va gaudir-ne el reconeixement en el seu temps. L'escriptura de sonets a Anglaterra va estar molt de moda durant un breu lapse, que s'inicià amb Astrophil and Stella (1591) de Philip Sidney, però cap al 1609 ja era una forma força passada de moda, la qual cosa indubtablement ajuda a explicar per què el volum de Shakespeare no va tenir èxit. Encara que els seus dos poemes llargs (Venus i Adonis i El Rapte de Lucrècia) s'havien venut bé, els sonets sembla que comparativament van passar sense gaire ressò, i només van ser reimpresos un cop en el segle de la seva impressió.^[5]

Els primers 17 sonets estan escrits a un home jove, en els quals se l'anima a casar-se i tenir descendència, per tal de traspassar la seva bellesa a la generació següent.^[6] Són els anomenats sonets de la procreació (procreation sonnets). La majoria, tanmateix, (del 18 al 126), van adreçats a un home jove i s'hi expressa l'amor que sent el poeta. Els sonets 127 al 152 són escrits a una estimada del poeta, i expressen el gran amor que sent per ella. Els dos sonets finals, els 153 i 154, són al·legòrics; no queda clar que estiguin dedicats a ningú. Finalment, els últims 30 tracten alhora sobre una diversitat de temes, tals com la infidelitat de l'home jove cap a l'estimada del poeta, la decisió de controlar la pròpia luxúria, crítiques al món, etc.

En resum, el poemari s'ha classificat tradicionalment en dos grans blocs: els dedicats a un jove (de l'1 al 126) i els dedicats a una dama (del 126 al final).