The Anxiety of Influence

The Anxiety of Influence

Tipus	obra escrita
Fitxa
Autor	Harold Bloom
Llengua	anglès
Publicació	Estats Units d'Amèrica, 1973
Dades i xifres
Tema	crítica literària

The Anxiety of Influence: A Theory of Poetry —en català traduïble com 'l'ansietat de la influència: una teoria de la poesia'— és una obra del crític literari estatunidenc Harold Bloom. Va ser publicada per primer cop l'any 1973 com el primer d'una sèrie de llibres que pretenien una nova forma de crítica "revisionista" o "antitètica" envers la teoria del moment,^[1] molt influïda per Sigmund Freud i centrada en la tensió entre l'obra individual i la tradició. La tesi central de Bloom és que els poetes es veuen afectats per la relació ambigua que mantenen amb els seus predecessors. Tota creació ha de provenir d'una mala interpretació d'una obra anterior.^[2] Tot i que considera a banda la influència de l'experiència extraliterària en l'obra d'un poeta, el que anomena "el poeta dins del poeta" seria inspirat primàriament per la lectura d'obres d'altres autors, i la seva pròpia creació en derivaria. Perquè Bloom valora primàriament l'impuls creatiu original, considera la derivació un afebliment respecte de la tradició. El poeta ha de crear una visió original en si mateixa per garantir-se la supervivència en allò que anomenem la posteritat i no ser oblidat. La influència del precursor produeix un sentit d'angoixa, que és considerat no tant com a problema psicològic sinó com a relació de lluita creativa o agon.

En l'exposició del problema de la relació entre aquells autors precedents que constitueixen el corpus de la tradició (o cànon), hi intervé quelcom de semblant als mecanismes de defensa que descriu Freud, mentre que Bloom defineix els tipus de relació fent servir els trops de la retòrica clàssica. Es divideix en les següents categories: clinamen, tessera, kenosi, demonització, ascesi, i apofrades. També hi descriu la "deslectura" (misreading en anglès), el procés complicat que defineix la relació entre l'autor original i els seus descendents en l'acte de la lectura. Llegir, o "desllegir", és un acte creatiu i per força no del tot lliure, ja que hi intervé aquesta ansietat de la influència. D'aquesta pugna sorgeix la literatura. Bloom, posteriorment defensor de l'existència d'un cànon occidental d'obres superiors a d'altres, ja defensa en aquesta obra un criteri per definir la superioritat literària a partir de la força creativa original.^[3]