Betamax

Betamax
Desenvolupador	Sony
Llançament	10 maig 1975

Betamax va ser un format de vídeo analògic, avui en dia descatalogat, desenvolupat per Sony a començament del 1976. Creat amb l'objectiu d'oferir una alternativa en vídeo a la clàssica casset compacta d'àudio de Philips, aquest sistema es va introduir al mercat després d'una dècada de desenvolupament i anuncis.

El format Betamax permetia gravar programes de televisió mentre es veia un altre canal o guardar-los per visualitzar-los posteriorment. Tot i que era més petit que el seu principal competidor, el VHS, destacava per una millor qualitat d'imatge gràcies al nombre superior de línies de definició. No obstant això, el VHS oferia una hora més de capacitat de gravació, un avantatge crucial per al consumidor mitjà, ja que moltes pel·lícules superaven la durada màxima del Betamax. A més, la superioritat tècnica del Betamax només es podia apreciar amb equips d'àudio i vídeo d'alta gamma, poc habituals a les llars de l'època.^[1]

Durant gairebé un any, el Betamax va dominar en solitari el mercat del vídeo fins a l'arribada del format VHS, desenvolupat per JVC amb el suport de Matsushita (Panasonic).^[2] Aquest fet va desencadenar la coneguda guerra de formats. Mentre Sony prioritzava una qualitat superior i una mecànica més sofisticada, heretada del seu sistema professional U-Matic, JVC va apostar per un disseny més assequible i versàtil, facilitant la seva adopció massiva.

Les restriccions del Betamax, com la seva limitada durada de gravació inicial d'una hora i mitja, van començar a pesar davant les ofertes més flexibles del VHS.^[3] A mitjans dels anys 80, només dotze companyies donaven suport al format Betamax, mentre que el VHS comptava amb el recolzament de més de quaranta fabricants. Aquesta diferència es va reflectir en les vendes: el 1984, Sony va vendre 2,3 milions d'unitats de Betamax, mentre que el VHS triplicava aquesta xifra.

Finalment, el 1988, Sony va admetre la derrota i va anunciar que adoptaria el format VHS, que en aquell moment acaparava el 95% del mercat. Durant els següents 20 anys, el VHS es va consolidar com l'estàndard global del vídeo domèstic.^[4]