Champeta

Champeta

Origen	Colòmbia
Creació	dècada del 1980
Part de	Hispanic American music (en) i música del Carib

La Champeta és un fenomen musical i cultural, de fet social i gènere musical d'origen local de les zones afrodescendents i no com un gènere dels barris marginals de Cartagena d'Índies posat que és un gènere actualment conegut a tot el món, més tard estenent-se a altres ciutats de la regió com Barranquilla i Santa Marta entre altres; vinculat a la cultura del corregimiento del Palenque de Sant Basilio i influenciat per gèneres de colònies africanes així com del continent africà. Quan la Champeta va entrar al món comercial, va trobar en els picós (grans "equipaments de so" nascuts a Cartagena) la seva més gran plataforma de difusió.^[1]

La Champeta sorgeix com a apel·latiu o fet social en els anys 1930, com a ball en els anys 70's i com a gènere musical en els anys 80's.

Sense tenir-se una data exacta, els investigadors socioculturals i els sociòlegs han determinat que d'abans dels mil nou-cents vint s'ha dit champetuo als habitants de barris allunyats del centre de Cartagena, associats als estrats més pobres i de característiques afrodescendents.^[2]

Aquest apel·latiu va ser posat per l'elit econòmica en un intent de menysprear a aquesta cultura supervivent. Aquest nom, antigament acceptat i transformat, es va crear per la relació de l'esmentada població amb la machetilla "champeta", i s'associava a elements de vulgaritat, pobresa i negritud. D'aquesta manera és una cultura amb un passat històricament marcada per l'esclavitud i el maltractament, centrada als barris més antics situats a la Illa Caiman, actualment dita Olaya i el barri Pozón.

A la primeria dels anys 1970 aquest procés cultural, que fins llavors incloïa els seus entorns, la seva manera de parlar, la seva manera de ser i les seves festes; es fa més visible a Colòmbia pel desenvolupament d'una sèrie de balls complexos amb bases rítmiques procedents de gèneres com la salsa i el jíbaro, en el qual després entrà també el reggae. Aquesta música es posava a tot volum en grans altaveus, dits per la seva població picós basant-se en l'estrangerisme pick up; fenomen cultural en la música que d'ençà dels anys 1960 emergia en tota Amèrica llatina. Aquests primers balls, per la seva condició relaxant i lluny dels problemes econòmics del país, van ser dits teràpia.

Però tan sols cap al 1981 neix per la primera vegada a Cartagena la música cantada i interpretada: la teràpia criolla, construïda pel primer cop per personatges cartageneros afrodescendents i palanquers de Sant Basilio, en la qual després entraren cantautors i mercats de Barranquilla i en altres llocs del país.

Aquesta nova música va acollir com a principal mitjà de difusió els altaveus "picó" anteriorment utilitzats per a salsa, jíbaro i reggae; en la seva majoritat es van dedicar exclusivament a la difusió d'aquest nou gènere musical, que era aleshores inspirat de discos d'origen africà duts als ports de Cartagena, així com colònies euroafricanes. Després, el gènere musical mateix va passar de rebre el nom de teràpia criolla al de teràpia colombiana i finalment va adoptar el seu nom associat amb la cultura identitària champeta.^[3]

Tenint en compte les diferents travessies que feien persones lligades a aquest nou gènere a Cartagena d'Índies a països de les Antilles i a França per a l'adquisició de nous discos que anomenaven "champeta africana" que inspiraven el fenomen musical a Colòmbia.