Cuirassat

Un cuirassat és un vaixell de guerra de gran eslora i tonatge, fortament blindat i artillat amb una bateria principal formada per canons de gran calibre. Els cuirassats són més grans i estan més ben armats i blindats que els creuers i els destructors. Eren els vaixells de guerra més grans d'una flota, representants de la cúspide del poder naval d'una nació. Se'n feu ús des del 1875 fins a la Segona Guerra Mundial per assolir la supremacia marítima, però amb la potenciació del poder aeri i el desenvolupament dels míssils dirigits els seus canons deixaren de ser determinants i els cuirassats caigueren en desús.

El disseny dels cuirassats anà evolucionant conforme els avenços tecnològics. El mot «cuirassat» es començà a fer servir la dècada del 1880 per definir un vaixell de guerra blindat amb plaques metàl·liques, els ironclad,^[1] avui dia coneguts com a cuirassats pre-dreadnought pels historiadors navals. L'aparició del cuirassat britànic HMS Dreadnought el 1906 inicià una revolució en el disseny d'aquest tipus de vaixells de guerra, per la qual cosa els cuirassats inspirats en aquest vaixell començaren a dir-se dreadnoughts.

Els cuirassats eren tot un símbol de domini naval i de sentiment nacional i, durant dècades, també foren un factor destacat tant en la diplomàcia com en l'estratègia militar.^[2] A al pas del segle xix al segle XX tengué lloc una cursa d'armament naval amb la construcció de cuirassats que culminaria a la batalla de Tsushima el 1905;^[3][4] el desenllaç del conflicte influí en el disseny de l'HMS Dreadnought.^[5][6] L'avarada del Dreadnought el 1906 va implicar l'inici d'una nova cursa armamentista naval, considerada una de les causes de la Primera Guerra Mundial.^[7] La batalla naval de Jutlàndia suposaria el major xoc de flotes de cuirassats de tota la guerra en qüestió i l'últim conflicte de la història protagonitzat per vaixells.^[8] Els tractats navals dels anys 20 i 30 van minimitzar la producció de cuirassats però no en frenaren l'evolució. Tant les Potències de l'Eix com els Aliats van utilitzar cuirassats antics i de nova construcció durant la Segona Guerra Mundial.

L'eficàcia dels cuirassats s'ha vist qüestionada contínuament, fins i tot en el seu període de màxima esplendor.^[9] Malgrat el seu cost astronòmic i la potència de foc i blindatge de què gaudien, acabà havent-hi pocs enfrontaments entre ells; els dos únics grans enfrontaments entre flotes de cuirassats d'acer a part de la inconclusiva batalla de Jutlàndia foren la batalla del Mar Groc (1904) i la batalla de Tsushima. A més, cada vegada més demostraren com eren de vulnerables vers naus i armes més econòmiques i petites: primer els torpedes i les mines marines i posteriorment els avions i els míssils dirigits.^[10] La creixent distància dels enfrontaments navals feu que els portaavions substituïssin els cuirassats com a vaixell capital de la 2a Guerra Mundial –l'últim cuirassat, el britànic HMS Vanguard, salpà el 1944.^[11] La Marina dels Estats Units va mantenir actius múltiples cuirassats durant la Guerra Freda, que complien funcions de suport d'artilleria, els dos darrers dels quals, l'USS Wisconsin i l'USS Missouri,^[12] es donaren de baixa els anys 1991 i 1992 respectivament.^[13][14]