Estatisme

L'estatisme, en la ciència política, és la doctrina segons la qual l'autoritat política de l'⁣estat és legítima, fins a cert punt.^{[1][2] [3]} Això pot incloure la política econòmica i social, especialment pel que fa a la fiscalitat i els mitjans de producció.^[4]

El terme estatisme va guanyar popularitat en el discurs polític nord-americà durant les dècades de 1930 i 1940. L'oposició a l'estatisme s'anomena antiestatisme o anarquisme. Aquest últim es caracteritza per un rebuig total de tot govern jeràrquic.^[5]

L'estatisme pot ser portat en menor o major grau, en diferents àmbits i amb diferents objectius. Pot referir-se a la intervenció de l'Estat en l'economia per a, per exemple, no deixar que evolucioni només en funció del màxim benefici econòmic de l'empresari i que tingui també objectius de benefici social, per a lluitar contra la creixent desigualtat de classes o per a protegir l'economia local davant la forana o per a protegir les petites empreses enfront de les grans. Alguns exemples poden ser les empreses públiques, el proteccionisme, l'intervencionisme monetari, les taxes, els bonus i els malus. Però també és estatisme, encara que d'un altre tipus, social, la voluntat del govern de sotmetre la societat sota el seu control o la d'imposar la seva moral. També és un tipus d'estatisme el fet de voler utilitzar l'Estat per a beneficis particulars.

Al segle XX alguns Estats totalitaris, com el nazisme de Hitler, el nacionalcatolicisme de Franco, el feixisme de Mussolini o el comunisme de Stalin, van portar l'estatisme a l'extrem, de manera que una sola persona, o un partit polític, governant un Estat es considerava amb el dret de dirigir la voluntat de tots els ciutadans, apropiant-se o depravant l'opinió pública, mitjançant la propaganda o per altres mitjans. Així, aquests Estats es convertien en el principal mitjà de difusió de la informació i de la visió del món des del punt de vista únicament del governant.