Eternitat

L'eternitat, en llenguatge comú, significa el temps infinit que no s'acaba mai o la qualitat, la condició o el fet de ser sempre present o etern.^[1] La filosofia clàssica, però, defineix l'eternitat com allò que és atemporal o que existeix fora del temps, mentre que la sempiternitat correspon a una durada infinita.

Segons el teisme l'eternitat és un atribut exclusiu de Déu, que viu al marge de l'espai i del temps perquè no té cos, és el creador i no es regeix per les normes de l'univers. Alguns científics veuen en els nombres o en l'energia exemples d'eternitat dins el món físic, perquè els nombres no es van crear sinó que existeixen des de sempre com a idea abstracta, encara que l'ésser humà no els hagi fet servir. Igualment, l'energia no es crea ni es destrueix, només es transforma.

Segons la teoria de la relativitat general diversos moments temporals poden coexistir, com a dimensions paral·leles, anul·lant la concepció lineal del temps usada des de l'època clàssica. Aquesta simultaneïtat o el temps cíclic dels orientals són propers a l'eternitat.

Per simbolitzar l'eternitat s'usa un cercle, el signe d'infinit o l'Ouroboros, una serp que es menja la cua. En la mitologia grega, alguns càstigs són eterns, com el de Sísif i Prometeu. Aquesta concepció ha estat heretada per l'infern i el paradís de les religions monoteistes, que prometen condemnació eterna o salvació de l'ànima de la persona segons els seus actes (només el Purgatori té un caràcter temporal).

Plató igualava l'eternitat al món de les idees, en oposició al món sensible, subjecte al canvi. Des d'aquest autor s'associa l'eternitat a l'abstracció i s'oposa a allò material. Aquest dualisme està fortament influït per la doctrina de l'ésser de Parmènides.