Neoconfucianisme

El neoconfucianisme o daoxuejia (en xinès: 道學, en pinyin: dàoxué, '[escola de] l'estudi del Tao') designa un corrent del pensament xinès que es va desenvolupar principalment durant la dinastia Song (960-1279) i que encara continua vigent avui dia. Més tard se l'anomenà igualment Sòng-Míng lǐxué (en xinès 宋明理學, que vol dir 'idealisme racionalista de les dinasties Song-Ming').

Aquest corrent va ser essencialment una resposta dels confucianistes al domini creixent del daoisme i del budisme. Filòsofs com Zhu Xi reconeixien que el pensament confucià no incloïa cap veritable sistema metafísic i el varen crear. Nombroses visions coexistien al si de la comunitat neoconfucianista, però un sistema global va acabar emergint, assemblant-se a la vegada al budisme i al daoisme. El neoconfucianisme ensenya que un principi universal presideix totes les coses de l'univers i afirma que el seu coneixement uneix l'ésser humà amb l'univers i el guia en les seves relacions personals, socials i polítiques.

A banda de la Xina, on va dominar fins a inicis del segle xx, aquest corrent ha influït de manera molt important tot el pensament de l'Àsia oriental, especialment a Corea, al Japó i al Vietnam.