Pacifisme

Pacifistes a Berlín, 1921

El pacifisme és l'oposició o la resistència a la guerra, al militarisme (incloent el reclutament forçós) o la violència. Cal subratllar que el pacifisme no nega ni rebutja el conflicte, sinó la violència.[1][2]

Els seus inicis daten de l'any 1815, amb l'aparició de la Societat Nova York per la Pau, i a partir d'aquest any d'altres societats similars arreu d'Europa. A la segona meitat del segle xix el pacifisme va rebre una forta revitalització en passar a formar part de l'ideari dels partits socialistes de l'època. Després de la Segona Guerra Mundial, va ser el moviment pacifista el que va crear l'ONU. Al llarg del segle xx el pacifisme s'ha anat ampliant i definint, i actualment és més habitual referir-se a la no-violència.[1][2]

En general rebutgen totes les teories de guerra justa. Es pot basar en principis filosòfics, ètics, morals (una visió deontològica) o en el pragmatisme (una visió conseqüencialista). El pacifisme de principis sosté que, en qualsevol circumstància, des de la guerra fins a la violència física interpersonal, la violència és moralment incorrecta. El pacifisme pragmàtic sosté que els costos de la guerra i de la violència interpersonal són tan importants que és millor trobar altres maneres de resoldre els conflictes que la violència.

  1. 1,0 1,1 Vilanou, Conrad; Planella, Jordi; Barbero, Josep Manuel. De la compassió a la ciutadania: una història de l'educació social. Barcelona: UOC, 2010. ISBN 9788497888806. 
  2. 2,0 2,1 Prat, Enric. El moviment per la pau a Catalunya : passat, present i futur. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Patricipació, 2007. ISBN 978-84-393-7413-8. 

© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search