Parresia

En la retòrica clàssica la parresia era una manera de «parlar amb franquesa o d'excusar-se per parlar així».^[1] El terme prové del grec παρρησία parrhēsía (παν = tot + ρησις/ρημα = locució, discurs) que significa literalment «dir-ho tot» i, per extensió, «parlar lliurement». Implica no només la llibertat d'expressió sinó l'obligació de parlar amb la veritat per al bé comú, àdhuc davant d'un perill individual.

Segons explica el filòsof francès Michel Foucault, aquesta paraula del grec antic té tres formes diferents: Parrhesia és un substantiu, que significa "lliure d'expressió"; Parrhesiazomai és un verb, que significa "fer servir la parrhesia"; i Parrhesiastes és un substantiu, que vol dir aquell que utilitza parrhesia, o "aquell que diu la veritat".^[2]

El terme apareix per primer cop a la literatura grega emprat per Eurípides, i es pot trobar en textos grecs antics de finals del segle V a.C. fins al segle V d.C.^[2] Implica no només llibertat d'expressió, sinó l'obligació de dir la veritat pel bé comú, fins i tot a risc de posar la vida o la reputació personal en perill.