Propietat

La propietat (del llatí Res privata) en abstracte és allò que pertany o amb alguna cosa, ja sigui com a atribut o com a component d'aquesta cosa. Es tracta d'un o més components (més que d'atributs), ja siguin físics o incorporis, del patrimoni d'una persona jurídica. Depenent de la naturalesa de la propietat, un propietari té dret a consumir, alterar, compartir, redefinir, llogar, hipotecar, empenyorar, vendre, intercanviar, transferir, regalar-lo o destruir-lo, o a excloure altres de fer aquestes coses, o abandonar-lo; mentre que, independentment de la naturalesa de l'immoble, el seu propietari té dret a utilitzar-lo correctament (com a durador, mitjà o factor, o el que sigui), o, si més no, a conservar-lo en exclusiva.

Habitualment es considera que el dret de propietat ple compren tres facultats principals: ús (ius utendi), gaudi (ius fruendi) i abús (ius abutendi),[1] distinció que provié del dret romà o de la seva evolució medieval.[2] També té oríge romà la concepció de la propietat en sentit subjectiu, como a sinònim de facultat o atribució corresponent a un subjecte.

La denominació més antiga, de l'època arcaica, en dret romà sobre la propietat és el mancipium, que fa referència al contacte d'una cosa amb el propietari, durant la República Romana va aparèixer el terme dominium en referència al poder del propietari (dominus) de la casa (domus), i durant el Principat va emergir el terme proprius en referència al fet que un propietari té sobre alguna cosa en contraposició a allò públic.[3]

  1. Rodríguez Piñeres, Eduardo. Derecho usual. 16ª. Bogotá: Temis, 1973, p. 70. 
  2. Hinestrosa, Fernando. Apuntes de derecho romano: Bienes. Universidad Externado de Colombia, 2005, p. 23-24. «El concepto de dominio o propiedad como suma del ius utendi, el ius fruendi y el ius abutendi [...] no es romano sino medieval. Fueron los cultores y expositores por cuenta propia del derecho romano (glosadores y, en especial, los comentadores), quienes acuñaron esa idea, tan propia de su mentalidad como extraña al derecho romano en sí.» 
  3. José María Espinosa Isach, Enrique Gómez Royo, Lucía Bernad Segarra, Gabriel Buigues Oliver, Guillermo Quintás Alonso. Lliçons de dret romà. Universitat de València, 2011, p. 95. ISBN 8437083753. 

© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search