Seca

Aquest article tracta sobre el lloc d'encunyació de monedes. Si cerqueu el fenomen de la manca d'aigua en un territori, vegeu «Sequera».

Una seca o casa de la moneda és un taller o fàbrica on es fa l'encunyació de moneda.^[2] La paraula seca prové de l'àrab hispànic (dâr as) säkka, que significa '(casa de) moneda'.^[3]

La fabricació de moneda a l'inici va ser un procés artesà. Amb els grecs i romans va evolucionar en alguna forma, però fins al segle xvi i l'invent de les primeres màquines, el procediment no va canviar molt. L'encunyació de moneda era el privilegi del monarca en funcions. La Casa Reial posseïa la seva pròpia seca, que consistia en petits tallers de ferrers i gravadors, tallers ambulants, que viatjaven amb la cort. Els musulmans de la península Ibèrica eren tècnicament més avançats i van influir en el desenvolupament de l'ofici, quan els reis hispans van prendre el poder.

El monarca espanyol Alfons VI va donar el pas en la modernització del procés d'encunyació i va crear dues seques estables a Toledo i Lleó. Les monedes que sortien d'aquests establiments es deien moneda registre o denaris registres i es van fabricar amb un aliatge de plata i coure, anomenada billó, que és una paraula de l'idioma francès billon, que significa 'lingot'. Amb els anys, la plata va ser substituïda per acer o llautó.

Les seques eren poques i, encara que estables, seguien semblant més a un petit taller artesanal que a una fàbrica important de fer diners. Va quedar un procediment força artesanal, fins que el 1553 Antoine Brucher, un calcògraf francès va dissenyar el laminador,^[4] una màquina accionada per un molí que fabricava làmines de metall d'un gruix constant en fer passar el lingot repetides vegades entre dos cilindres o corrons de metall dur. L'altra era la premsa de volant que aconseguia la força necessària per a l'estampació gràcies a la inèrcia d'un gran volant.

Aquestes màquines, de dimensions considerables, van haver de ser instal·lades en locals més grans que els tradicionals tallers. A partir d'aquests invents, van començar a succeir les millores en el procés. El 1830, l'enginyer suís Jean Pierre Droz va inventar el sistema de virolla partida, amb la qual cosa s'aconseguia encunyar les dues cares de la moneda alhora i també el cantell o vora de la moneda.