Trirrem

Trirrem

Model en fusta d'una trirrem grega.
← birrem quatrirrem →
Característiques tècniques
Tipus	galera

La trirrem^[1] (també trireme^[2][3] o trirem,^[4] del llatí trirēmis, literalment 'de tres rems') o triere (del grec τριήρης, triḗrēs)^[2] era una nau de guerra inventada probablement al segle vii aC. El seu nom deriva de les tres fileres de remers que hi havia a cada costat del vaixell. En el desenvolupament de l'art naval a l'edat antiga, la invenció de la trirrem, atribuïda tradicionalment als corintis, té una importància equivalent a la que, a principis del segle xx, es va operar amb la creació de l'anomenat «vaixell monocalibre» o «cuirassat». No és que s'apliqués a la tècnica de construcció naval un invent revolucionari, ni que tinguessin lloc canvis significatius en la manera de combatre de les flotes en el Mediterrani, sinó que es pot dir que amb la trirrem la tècnica naval va assolir un dels seus moments culminants. La construcció i el manteniment de les forces navals a l'Atenes clàssica, amb l'objectiu de mantenir la supremacia naval i d'aquesta manera obtenir el control de la navegació al mar Egeu, va implicar la creació d'un enorme mecanisme financer i logístic.

Les trirrems estaven dotades d'un esperó per envestir les naus enemigues, que s'enfonsava a la fusta de la base i les enfonsava. Aquest abordatge es complementava amb l'atac frontal dels guerrers que viatjaven a bord de la nau. Bussejadors podien aturar les trirrems amb estaques enfonsades o creant vies d'aigua però el més comú era el combat directe entre diverses embarcacions. Les trirrems van ser usades pels grecs i posteriorment van ser adaptades a l'estil de guerra romà.

Quan els enginyers navals van voler incrementar la potència i la rapidesa del vaixell proveït d'un únic banc de remers, van idear repartir-los en dos, els de el nivell inferior remarien a través d'obertures laterals en la carena, els de el nivell superior per sobre de la regala. Per afegir un tercer nivell de bancs faltava lloc dins del buc, i augmentant les seves dimensions s'obtindria un vaixell molt més profund, molt més pesat i molt més lent, per la qual cosa perdria els avantatges esperats del tercer nivell de remers. Entre 550 i 525 a. C. es va trobar la solució: es va afegir una plataforma exterior (parexeiresía: «dispositiu auxiliar per als rems»), projectada lateralment més enllà de la obra morta. S'aconseguia així lloc per a un tercer banc de remers sense modificar profundament la línia general del buc.^[5]

La construcció i manteniment de les forces navals en l'Atenes clàssica, amb l'objectiu de conservar la supremacia naval i d'aquesta manera obtenir el control de la navegació en el mar Egeu, va implicar la creació d'un enorme mecanisme financer i logístic. Gran part de la vida econòmica i social en Atenes estava dirigida al manteniment de la escuadra, que al seu moment d'apogeu va arribar a totalitzar unes 300 naus.

La trirrem va aparèixer en un context en el qual a poc a poc la tàctica del combat naval havia evolucionat lentament, passant de la lluita a l'abordatge a l'ús de l'esperó. Aquest canvi és significatiu al moment en què, per combatre amb l'esperó, el factor clau no és l'ensinistrament dels hoplites per al combat cos a cos, sinó l'habilitat de maniobrar i la velocitat per buscar una posició favorable en la manera d'envestir i inutilitzar les naus enemigues. L'arma per excel·lència de les trirrems a la Grècia clàssica era, doncs, l'esperó o també anomenat rostrum, i aquella marina que més i millor va perfeccionar l'ensinistrament dels tripulants i les característiques de les naus va ser la que va obtenir el domini del mar.