Vestigi

Un vestigi, rudiment o òrgan vestigial és una estructura anatòmica que aparentment ha perdut la major part o la totalitat de la seva funció primigènia en una determinada espècie. Avaluació de l'estat vestigial generalment es fa per comparació amb les característiques homòlogues en espècies estretament emparentades. L'aparició de vestigis es produeix per processos evolutius normals, en general per la pèrdua de funció, d'una funció que ja no està subjecte a les pressions de selecció positives quan perd el seu valor en un nou entorn. També es pot produir aquest canvi quan les pressions selectives són negatives, és a dir que el caràcter és seleccionat en contra. Exemples típics d'ambdós tipus es produeixen en la pèrdua de la capacitat de volar en espècies que habiten en illes. En qualsevol cas els caràcter vestigials d'acord amb la teoria sintètica de l'evolució han de ser forçosament caràcters determinats per gens.

Les característiques vestigials poden adoptar diverses formes, per exemple, poden ser patrons de comportament, estructures anatòmiques, o processos bioquímics. Com la majoria d'altres característiques físiques, les característiques vestigials, però funcionals en una espècie determinada poden aparèixer successivament, desenvolupar-se i persistir o desaparèixer en diferents etapes dins de l'ontogènia de l'organisme, que van des del desenvolupament embrionari primerenc a l'edat adulta tardana.

El terme vestigi és útil en referència a moltes característiques determinades genèticament, ja sigui morfològica, de comportament o fisiològica, en qualsevol context però, no ha de seguir segueix que una característica residual ha de ser completament inútil. Un exemple clàssic a nivell de l'anatomia és l'apèndix vermiforme humà - encara que considerat vestigial en el sentit de no tenir cap funció digestiva significativa, l'apèndix encara té les funcions immunològiques i és útil en el manteniment de la flora intestinal.

A nivell molecular s'apliquen conceptes similars - algunes seqüències d'àcids nucleics en genomes eucariotes no tenen cap funció biològica coneguda, alguns d'ells hi ha el que s'ha anomenat "ADN escombraries", però és difícil demostrar que una determinada seqüència en una regió particular d'un determinat genoma no és funcional. El simple fet que es tracti d'ADN no codificant no vol dir que no tingui cap funció (pot estar implicat en la regulació gènica o en l'establiment de l'estructura dels cromosomes). A més, fins i tot si una seqüència d'ADN existent és no té una funció específica, no significa que derivi d'una seqüència ancestral d'ADN funcional. Lògicament aquest ADN no seria vestigial en el sentit de ser el vestigi d'una estructura funcional anterior. Per contra els pseudogens han perdut la capacitat de codificació de proteïnes o d'una altra manera ja no s'expressa en la cèl·lula.

Les estructures vestigials sovint s'anomenen òrgans vestigials, encara que molts d'ells no són en realitat òrgans (amb el benentès que l'òrgan duu associada la capacitat de realitzar una determinada funció). Aquestes estructures vestigials típicament són degeneracions, atròfies, o rudiments.^[1] Encara que les estructures comunament considerades "vestigials" poden haver perdut parcialment o totalment les funcions orgàniques que havien realitzat en els organismes ancestrals, aquestes estructures poden retenir funcions menors o poden haver-se adaptat a noves funcions en les poblacions actuals.^[2]

És important per evitar la confusió del concepte de vestigis amb la d'exaptació. Tots dos poden ocórrer alhora en el mateix cas. En l'exaptació una estructura utilitzada originalment per a un propòsit és modificada per a efectuar-ne un de nou. Per exemple, les ales dels pingüins serien un tipus d'exaptació en el sentit de servir a un nou propòsit substancial (locomoció sota l'aigua), però encara podria ser considerat com vestigial en el sentit d'haver perdut la funció de vol. Tot i que Charles Robert Darwin argumentà que les ales dels emús serien definitivament vestigials, ja que no semblen tenir una funció principal existent, la funció és una qüestió de grau, de manera que els judicis sobre el que és una opció "important" són arbitràries. L'emú sembla utilitzar les seves ales com a òrgans d'equilibri en marxa. De la mateixa manera, l'estruç utilitza les seves ales per al control de la temperatura corporal, tot i que són, sens dubte són una estructura vestigial com a estructures per al vol.