Sopranu

Tesitura de les principales voces
Sopranu

Sopranu (o tiple) ye'l términu musical col que se denomina n'español a la voz más aguda ente les que formen el rexistru vocal humanu o, por estensión, la voz más aguda de l'harmonía.[1] En contestos corales y operísticos, la llinia de sopranu suel llevar la melodía.[2] El términu n'español foi tomáu del italianu sopranu (que significa 'soberanu, cimeru'). Esti de la mesma provién del llatín súper, supra: 'sobre, percima de'.[3] El términu tiple ye de llarga tradición n'España y América y emplégase inda nel xéneru de la zarzuela.[4]

Esta voz ye carauterística del sexu femenín y de los homes antes d'entrar na pubertá, etapa na que desenvuelven los calteres sexuales secundarios, ente los que s'inclúi l'agrandamientu de les cuerdes vocales y perda del tiple infantil.[5] Sicasí, na antigüedá, yera posible caltener esti tiple infantil nos castrati, homes a los que se-yos toyíen los testículos por que nun esperimentaren el cambéu hormonal correspondiente a la pubertá, y de esa manera caltuvieren la tesitura, a la que s'añedir la potencia vocal del adultu.[6]

Los contratenores son homes que caltienen les peculiaridaes d'esta voz (tamién con mayor potencia), ensin ser alteriáu'l so desenvolvimientu hormonal, sinón, por un peculiar desenvolvimientu del so aparatu fonador.

  1. «Sopranu», artículu nel sitiu web WordReference.
  2. James Stark: Bel cantar: a history of vocal pedagogy. Toronto (Canadá): University of Toronto Press, 2003. ISBN 978-0-8020-8614-3.
  3. «super-, supra-, sur- +».
  4. Emilio Casares Rodicio: Diccionariu de la zarzuela. España y Hispanoamérica. Institutu Complutense de Ciencies Musicales, 2006. ISBN 978-84-89457-30-0
  5. «Sistema endocrín y voz».
  6. James McKinney: The diagnosis and correction of vocal faults. Genovex Music Group, 1994. ISBN 978-1-56593-940-0.

© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search