Antiagregant plaquetari

Antiagregant plaquetari

Dades clíniques
Grup farmacològic	medicament i hematologic agent (en)
ChEBI	50427

Un fàrmac antiagregant plaquetari (AP) és aquell que disminueix l'agregació plaquetària^[1] i inhibeix la formació de trombes. Els antiagregants plaquetaris són eficaços en la circulació arterial, on els anticoagulants tenen poc efecte, i poden ser administrats tant per via oral com parenteral.^[2] S'utilitzen àmpliament en la prevenció primària i secundària de la malaltia cerebrovascular trombòtica o en la malaltia cardiovascular.^[3]

A principis de la dècada de 1950, el metge estatunidenc Lawrence Craven (1883-1957) fou qui recomanà per primera vegada l'ús de l'aspirina per evitar els infarts de miocardi. Els britànics John Robert Vane i Priscilla Piper^[4] i Harvey Weiss, investigador de l'Hospital del Mont Sinaí,^[5] descrigueren els principals mecanismes antiagregants d'aquest fàrmac durant els anys 60.^[6] Al llarg dels anys següents, diferents grups de recerca van descobrir les bases moleculars de l'agregació plaquetària. El 1994 la FDA aprovà la utilització de l'abciximab en angioplàsties coronàries i el 1998 va comprobar-se l'eficàcia dels primers inhibidors de la recaptació d'adenosina.^[7]

Els mecanismes d'acció dels APs són molt diversos, però tots alteren d'una forma o d'una altra els processos d'activació de les plaquetes propis de l'hemostàsia primària.^[8] Dita alteració pot ser permanent o reversible.^[9]

En molts casos, és recomanable emprar una combinació d'APs -habitualment aspirina i un altre modificador de la funció plaquetària- per aconseguir una major efectivitat terapèutica.^[10][11] Aquesta forma de tractament dual s'utilitza, per exemple, en la prevenció d'infarts cerebrals després d'un accident isquèmic transitori.^[12]

Per tal d'evitar determinades complicacions postoperatòries, els APs es poden associar amb alguns tipus d'anticoagulants.^[13] En certs supòsits, és possible combinar APs i anticoagulants orals d'acció directa no antagonistes de la vitamina K sense augmentar els riscos iatrogènics.^[14] Amb la finalitat de minimitzar el possible desenvolupament d'hemorràgies digestives altes, pot ser convenient compaginar la presa d'APs amb la d'inhibidors de la bomba de protons.^[15][16] S'han descrit altres fenòmens hemorràgics relacionats amb els APs: hematúria, equimosis cutànies, lesions purpúriques, sagnat gingival o hemoptisi. El nombre d'efectes adversos, però, és reduït si es compara amb la quantitat total de malalts que reben aquesta classe de medicaments.^[17]

Es creu que les propietats de l'àcid protocatecúic,^[18] una substància fenòlica present a les plantes del gènere Lonicera, podrien ser idònies per desenvolupar un nou AP amb un baix risc de complicacions hemorràgiques.^[19] També s'han avaluat positivament els efectes antitrombòtics de la paeoniflorina^[20] provinent de les arrels de Paeonia suffruticosa,^[21] ja que és un compost que inhibeix de forma selectiva l'agregació plaquetària induïda per la fricció hemodinàmica sanguínia.^[22] Diversos alcaloides d'origen vegetal que presenten característiques antiagregants molt versàtils es consideren bons candidats per formar part de futurs medicaments.^[23]

Molts verins de serp contenen molècules que alteren la formació del tap plaquetari a través de diferents vies.^[24] D'entre elles, les desintegrines (uns pèptids de baix pes molecular, rics en cisteïna i amb una seqüència arginina-glicina-àcid aspàrtic) purificades obtingudes de membres de la família Viperidae, com ara les provinents de l'espècie Protobothrops flavoviridis,^[25] són potents inhibidors de l'agregació plaquetària.^[26] Una toxina d'aquestes característiques, BmooPAi, provinent de la serp Bothrops moojeni,^[27] es considera una base efectiva pel desenvolupament d'un potencial antiagregant plaquetari sense cap activitat col·lateral proteolítica, hemorràgica o fibrinolítica.^[28] El descobriment d'un mètode per crear organoids de glàndules productores de verí de serp^[29] ha creat noves perspectives en la recerca de compostos d'aquesta naturalesa. S'han publicat molts treballs sobre les propietats antiagregants de diverses substàncies provinents d'altres animals, com ara sangoneres o ratpenats hematòfags,^[30] i una de les més actives és una proteïna anomenada anophelina,^[31] una proteïna present a la saliva de mosquits del gènere Anopheles, la qual pot ser combinada amb determinats anticossos.^[32]