Atac a Mers el-Kebir

Aquest article tracta sobre la destrucció de la flota francesa durant la Segona Guerra mundial. Vegeu-ne altres significats a «Batalla de Mers el-Kebir».

Atac de Mers el-Kebir

Segona Guerra Mundial
Tipus	batalla i traïció
Data	3 de juliol de 1940
Coordenades	35° 43′ 10″ N, 0° 41′ 20″ O / 35.719494444444°N,0.68888888888889°O / 35.719494444444; -0.68888888888889
Lloc	Mers el-Kebir, Nord d'Àfrica francès
Estat	Algèria
Causa	incopetència militar
Resultat	Victòria britànica
Campanya	Batalla de la Mediterrània
Morts	1.267 (francesos) 2 (britànics)
Ferits	350 (francesos) 0 (britànics)
Bàndols
Regne Unit França
Comandants
Sir James Somerville Dudley Pound Marcel-Bruno Gensoul François Darlan
Forces
1 portaavions 1 creuer de batalla 2 cuirassats 2 creuers lleugers 11 destructors 23 avions[1] 4 cuirassats 6 destructor 1 vapor 1 porta-hidravions 42 avions[2]
Baixes
2 aviadors morts 2 mariners ferits 3 Blackburn Skua 3 Fairey Swordfish[3] 1.297 morts 350 ferits 1 cuirassat enfonsat 2 cuirassats greument danyats 2 destructor danyat 1 porta-hidravions danyat 1 destructor a terra 1 vapor destruït[4] 3 avions danyats[1]

L'atac a Mers el-Kebir (o batalla de Mers el-Kebir) del 3 de juliol de 1940, durant la Segona Guerra Mundial, va ser un atac naval britànic contra vaixells neutrals de la Marina francesa a la base naval de Mers el-Kebir, prop d'Orà, a la costa de l'Algèria francesa. L'atac va ser la part principal de l'Operació Catapulta, un pla britànic per neutralitzar o destruir vaixells francesos neutrals per evitar que caiguessin en mans alemanyes després de la derrota aliada a la batalla de França. El bombardeig britànic de la base va causar la mort de 1.297 soldats francesos, va enfonsar un cuirassat i va danyar cinc vaixells més, per una pèrdua britànica de cinc avions abatuts i dos tripulants morts.^[3]

L'atac per aire i mar va ser realitzat per la Royal Navy, després que França hagués signat armisticis amb Alemanya i Itàlia, que van entrar en vigor el 25 de juny. De particular importància per als britànics van ser els cinc cuirassats de les classes Bretagne i Richelieu i els dos cuirassats ràpids de la classe Dunkerque, la segona força de vaixells capitals més gran d'Europa després de la Royal Navy. El gabinet de guerra britànic temia que els vaixells caiguessin en mans de l'Eix. L'almirall François Darlan, comandant de la marina francesa, assegurà als britànics, fins i tot després dels francesos signessin armisticis amb Alemanya i Itàlia, que la flota romandria sota control francès, però Winston Churchill i el Gabinet de Guerra van considerar que el risc era massa gran. Darlan va rebutjar repetidament les sol·licituds britàniques de posar la flota sota custòdia britànica o traslladar-la a les Índies Occidentals franceses, fora de l'abast alemany.

L'atac britànic va ser condemnat a França com un atac a una nació neutral i el ressentiment va sorgir durant anys pel que es considerava una traïció per part d'un antic aliat.^[5] Els francesos pensaven que les seves garanties eren honorables i haurien d'haver estat suficients. El mariscal Philippe Pétain, que va ser nomenat primer ministre de França el 16 de juny, va trencar les relacions diplomàtiques amb el Regne Unit el 8 de juliol.

Els avions francesos van prendre represàlies bombardejant Gibraltar i els vaixells francesos van intercanviar foc diverses vegades amb els britànics, abans que s'observés una treva tàcita a la Mediterrània occidental. El 27 de novembre de 1942, després de l'inici de l'operació Torxa, la invasió aliada del nord d'Àfrica francès, l'armada francesa va frustrar el Cas Anton, una operació alemanya i italiana per capturar els seus vaixells a Toulon, esfondrant-los. El 1997, Martin Thomas va escriure que l'atac britànic a Mers el-Kebir continua sent controvertit, però que altres historiadors han escrit que demostrava al món que Gran Bretanya continuaria lluitant.^[6]