Califa

Califa

Tipus	càrrec, títol hereditari i títol d'autoritat
Data	632  –  1924

Califa (de l'àrab خليفة, ẖalīfa, ‘successor’, ‘substitut’, ‘representant’, ‘lloctinent’^[1]) és el títol que designava la màxima autoritat de l'islam, tant a nivell espiritual com polític.^[2] Quan encara era vigent, el califa regia el califat, que teòricament comprenia el conjunt del món sota domini islàmic. Aquesta institució perdurà fins a l'any 1924, quan fou abolida per Mustafà Kemal, conegut com a Atatürk, que posà fi a l'existència del darrer califat, el califat otomà.^[3]

Com a líders religiosos, els califes havien de garantir la cohesió de la comunitat, però no tenien poder per a prescriure cap dogma, car es considerava que la revelació divina era completa i havia estat expressada de manera definitiva pel profeta Muhàmmad. Com a líders polítics, els califes varen perdre progressivament les seves atribucions en favor dels diferents soldans, que foren els governants efectius dels territoris situats sota l'ègida del califa.

La majoria de musulmans pensaven que el califa havia de ser escollit entre els millors fidels. El primer va ser Abu-Bakr as-Siddiq, a qui es donà el títol de khalífat Rassul-Al·lah (àrab: خليفة رسول ﷲ, ẖalīfat Rasūl Allāh, ‘successor del missatger de Déu’). El regnat dels quatre primers califes (califat dels raixidun) és considerat com l'edat d'or del món islàmic i se'ls anomenà els «califes ben guiats» o els «quatre califes justos». Després d'aquests, amb els omeies, el títol esdevingué hereditari.