Cinema mut

El cinema mut és el tipus de cinema que no té so pregravat i sincronitzat, especialment pel que fa als diàlegs parlats, que sí que poden aparèixer en forma de subtítols. Fa especialment referència al cinema de la darrera dècada del segle xix i de les tres primeres dècades del segle xx. Tot i això, alguns crítics diferencien el “cinema primitiu” que abraçaria el període comprès entre les primeres pel·lícules de Louis Le Prince (1888) i dels Germans Lumière (1895) fins a mitjans de la següent dècada i en el qual el cinema era considerat com una atracció tecnològica, del pròpiament “cinema mut" clàssic que abraçaria des del final de la Primera Guerra Mundial fins A la seva pràctica desaparició aproximadament el 1930, periode en el que l'estil narratiu ja està plenament consolidat.^[1][2] Entremig dels dos hi ha un període de transició en el que els cineastes experimenten amb noves tècniques narratives i que suposa el naixement dels estudis cinematogràfics moderns.^[2] També es pot trobar el terme de cinema silenciós,^[3] calc de l'anglès «silent film», que és abans de tot una expressió tècnica de muntatge per descriure una pel·lícula a la qual no hi ha associada cap banda sonora.