Destral

🪓 Destral

Dades bàsiques
Ús	hewing (en) , axe murder (en) , llençament de destral, wood splitting (en) , melee weapon (en) i arma llancívola
Utilitzat per	llenyataire i fuster
Característiques
Format per	mànec de destral fulla

Una destral és una eina amb un tall metàl·lic que està fixat, a través d'un trau o forat normalment quadrangular, a un mànec, generalment de fusta. L'extrem pla de la fulla d'una destral, oposat al del tall, rep el nom d'ullera,^[1] esquena de la destral, cabota, cua o cabossa de la destral. La part de la fulla compresa entre el tall i l'ullera sol rebre el nom d'espasa de la destral.

L'ús típic que hom dona a les destrals és de tallar llenya, arbres i carn, però en el passat es van usar com armes de caça i guerra, especialment pels vikings, normands, indis, anglesos, francesos, etc., que van emprar destrals d'armes (de guerra) des del neolític, o les destrals llancívoles (francisca, tomahawk). Els bombers usen destrals per a obrir-se pas a través de portes i finestres en els incendis. També s'usen en esports com la tallada de troncs (vegeu aizkolari) i el llançament de destral.

L'origen de la destral ha de situar-se a la prehistòria. Les pedres de silici tallades en forma amigdaloide, i les de diorita o basalt polides en un o dos extrems, i de vegades amb una tallet enmig, se subjectaven amb forts lligams a un pal, formant amb ell angle recte, i servien com arma ofensiva en les lluites entre els homes o contra els animals salvatges. Són molt notables les destrals martell de Dinamarca, amb un orifici en el centre, semblants als models actuals.

A l'edat del bronze es fabricaven d'aquest metall o de coure destrals semblants a les neolítiques, abocant el metall fos dins motlles de pedra. Les destrals de coure també es lligaven a un mànec de fusta mitjançant ranures i una ansa, o s'unia en ell per mitjà d'una espècie de tub que actuava com mànec. Tant els perses com els egipcis van utilitzar destrals de bronze o de ferro com armes de combat, ja que se n'han trobat algunes a tombes faraòniques i d'altres apareixen representades a les pintures murals. Així mateix, també les van utilitzar els pobles prehel·lens, com mostren les troballes fetes a les excavacions de Troia.

Els grecs, que l'anomenaven πέλεκυς, amb prou feines se'n van servir. Els romans, que designaven les destrals amb el mot sĕcūris, les van utilitzar molt per a les tropes auxiliars i com distintiu dels lictors, qui duien una destral dintre dels seus fasces. Va ser també una de les armes emprades pels pobles germànics i, de manera especial, pels francs (la famosa francisca), i, a l'edat mitjana va estar molt en voga entre els exèrcits europeus. Tanmateix, a partir de final del segle xiv va prendre la forma doble de llança i destral, confonent-se d'aquesta manera després amb l'alabarda. Cap a la darreria del segle xvii va deixar de ser una arma popular de combat a Europa, excepte a la marina de guerra, en la qual va continuar tenint presència amb l'anomenada destral d'abordatge.