Dies irae

Dies irae

Títol original	Dies Irae
Forma musical	seqüència gregoriana
Llengua	llatí
Part de	rèquiem

El Dies irae (llatí eclesiàstic: [ˈdi.es ˈire]; "dia d'ira") és una seqüència gregoriana atribuïda al franciscà Tomàs de Celano (1200 - c. 1265)^[1] que va ser biògraf de Sant Francesc d'Assís. Hi ha opinions que creueu que s'origina amb Latino Malabranca Orsini (d 1294), rector a l'estudi dominicà de Santa Sabina, el precursor de la Universitat Pontificia de Sant Tomàs d'Aquino, Angelicum a Roma.^[2]La seqüència data almenys del segle xiii, tot i que és possible que sigui molt més antiga, i algunes fonts atribueixen el seu origen a Gregori el Gran (d. 604), a Bernat de Claravall (1090–1153) o a Bonaventura (1221–1274).^[1]

És un poema llatí medieval caracteritzat pel seu vers accentual i les seves línies rimades. La mètrica és troqueu. El poema descriu el Judici Final. Una Trompeta convoca les ànimes davant el tron de Déu, on els justos seran salvats i els malvats seran llançats a les flames eternes.

És més conegut pel seu ús en el Rèquiem (Missa de difunts) i es cantava durant les cerimònies d'enterrament. Una versió anglesa es troba a diversos llibres de serveis de la Comunió Anglicana.

La primera melodia fixada en aquestes paraules, un cant gregorià, és una de les més citades de la literatura musical, que apareix a les obres de molts compositors. El cuplet final Pie Jesu ha estat reutilitzat sovint com a cançó independent.