Dinastia Han

Dinastia Han

漢朝 (zh)
Ruïnes d'una torre de vigilància de la dinastia Han feta amb terra batuda a Dunhuang, província de Gansu, a la vora oriental de la Ruta de la Seda
Epònim	Estat de Han
Localització
34° 18′ 16″ N, 108° 51′ 26″ E / 34.3044°N,108.8572°E / 34.3044; 108.8572
Capital	Luoyang (25 dC–190 (Gregorià)) Chang'an (190 (Gregorià)–195 (Gregorià)) Luoyang (196–196) Xuchang (196 (Gregorià)–220 (Gregorià)) Chang'an (202 aC–9 dC)
Població humana
Població	59.594.978 (2 dC) (9,93 hab./km²)
Geografia
Part de	Qin Han (en) antiga Xina imperial
Superfície	6.000.000 km²
Dades històriques
Anterior	dinastia Qin
Creació	206 aC
Dissolució	220
Següent	Cao Wei, Shu Han i Wu Oriental
Organització política
Forma de govern	monarquia

Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
Zhou Occidental
Zhou Oriental
Primaveres i Tardors
Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
Han Occidental
Dinastia Xin
Han Oriental
Tres Regnes 220–280
Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
Jin Occidental	16 Regnes 304–439
Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals 420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties & 10 Regnes 907–960	Dinastia Liao 907–1125
Dinastia Song 960–1279
Song del Nord		Xia Occ.
Song del Sud	Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular de la Xina Des del 1949	República de la Xina (Taiwan) Des del 1945
Aquesta caixa:

La dinastia Han (en caràcters tradicionals: 漢朝, caràcters simplificats: 汉朝, en pinyin: Hàncháo) va regnar sobre la Xina del 202 aC al 220 dC. Fou precedida per la dinastia Qin (221–207 aC) i seguida pel període anomenat dels Tres Regnes (220–280 dC). Va ser fundada per Liu Bang, un plebeu que es revoltà contra el darrer emperador de la dinastia Qin, i al llarg de la història va donar vint-i-vuit emperadors Han per governar la Xina. El seu domini es perllongà durant més de quatre segles, un període que és considerat una edat d'or dins la història xinesa.^[1] Davant el prestigi d'aquest període, els membres del grup ètnic majoritari de la Xina es consideren a si mateixos com la «gent de Han».^[2]

El confucianisme esdevingué la filosofia oficial de l'estat i sota el seu poder s'unificaren els diversos dialectes de la llengua xinesa. Fou un període en què va prosperar l'agricultura, amb la realització de grans obres de regadiu, i el comerç. La població va créixer fins a arribar als 50 milions d'habitants i la capital, Chang'an (长安), va ser la més gran metròpoli del seu temps.

Durant la dinastia Han hi va haver grans progressos intel·lectuals, literaris, artístics i científics. Destaca el fet del perfeccionament de l'ús del paper per a l'escriptura. És l'època del famós historiador xinès Sima Qian司馬遷 (145 aC - 87? dC), que en la seva Shiji 史記 o Memòries històriques proporciona taules genealògiques, biografies i cròniques dels temps de molts sobirans llegendaris fins al temps de l'emperador Han Wudi 漢武帝(141 aC - 87 aC). És també en aquest període que Liu Bang (o Gaozu) va instaurar els exàmens imperials xinesos, proves que es varen mantenir durant 2.000 anys.^[3]

La força militar d'aquesta dinastia va aconseguir fer segura la Ruta de la Seda, i també a través d'ella entraren en contacte directe amb l'Imperi Romà. Les cròniques xineses donen testimoni que l'any 166, a Luoyang, es va rebre una ambaixada de Roma. La Xina durant aquesta dinastia va exercir la seva influència sobre el Vietnam, Àsia central, Mongòlia i Corea. L'imperi es va expandir cap a l'oest fins a arribar a la depressió de Tarim, a l'actual regió autònoma uigur de Xinjiang. Els exèrcits xinesos també van envair i es van annexionar parts del nord del Vietnam i Corea cap a finals del segle ii aC, tot i que el control per part dels Han de les regions perifèriques era generalment escàs. Per assegurar la pau amb els poders locals fora de la Xina la cort Han desenvolupà un sistema tributari mútuament beneficiós. Als estats no xinesos se'ls permetia autonomia a canvi de l'acceptació simbòlica de la dominació Han. Els llaços tributaris es van confirmar i reforçar a través d'enllaços matrimonials entre classes altes i els intercanvis periòdics de regals i béns.

Les tensions entre les diverses faccions de la potent administració, acabaren amb el col·lapse de la dinastia Han. L'emperador s'exilià a la província de Henan mentre el poder real passà a tres caps militars: Cao Cao –regió de la capital Han i al nord–, Sun Quan –regió meridional– i Liu Bei –territori de Sichuan–. Aquests territoris es constituirien com els tres regnes que governarien la Xina després del domini dels Han.