Emma Goldman

Emma Goldman

(1911)
Biografia
Naixement	27 juny 1869 Kaunas (Imperi Rus)
Mort	14 maig 1940 (70 anys) Toronto (Canadà)
Causa de mort	Causes naturals  (Accident vascular cerebral )
Sepultura	Monument als màrtirs de Haymarket
Dades personals
Ideologia política	Anarquisme i feminisme
Religió	Ateisme
Activitat
Camp de treball	Filosofia
Lloc de treball	Nova York
Ocupació	anarquista, activista per la pau, autobiògrafa, infermera, escriptora, editora, activista pels drets de les dones, conferenciant, periodista, filòsofa política, filòsofa
Influències	Ralph Waldo Emerson, Friedrich Wilhelm Nietzsche, Johann Most, Henry David Thoreau, Piotr Kropotkin, Mikhaïl Bakunin, Mary Wollstonecraft, Nikolai Txernixevski, Oscar Wilde i Max Stirner
Participà en
1r abril 1939	Guerra Civil espanyola
Obra
Obres destacables The Social Significance of the Modern Drama (1910) Anarquisme i altres assaigs (1923) El meu desencís amb Rússia (1924) My Further Disillusionment in Russia (1931) Living My Life
Localització dels arxius	Institut Internacional d'Història Social
Altres
Cònjuge	Jacob Kershner
Parella	Alexander Berkman
Parents	Stella Cominsky Ballantine (en) (neboda)
Condemnada per	Llei d'espionatge de 1917
Signatura

Emma Goldman (Kaunas, Imperi Rus, 27 de juny del 1869 - Toronto, Canadà, 14 de maig del 1940)^[1] fou una anarquista coneguda pel seu activisme, escrits i discursos. Va tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la filosofia anarquista de la primera meitat del segle xx a l'Amèrica del Nord i Europa i introduí idees feministes en el pensament anarquista. D'origen lituà, el 1885 va emigrar a Nova York (Estats Units), on va conèixer l'anarquisme i va esdevenir part del creixent moviment anarquista^[2] després de la revolta de Haymarket. A Nova York, Goldman esdevé una assagista de renom i escriptora de filosofia anarquista i anticapitalista, i redacta articles sobre l'emancipació de la dona, problemes socials i lluita sindical. Ella i el també escriptor anarquista Alexander Berkman, el seu amant i company de tota la vida, van planejar l'assassinat de Henry Clay Frick, empresari que s'enfrontava a la Vaga de Homestead de 1892, com un acte de propaganda pel fet. Encara que Frick va sobreviure a l'atac, Berkman va ser condemnat a vint anys de presó.^[3] Goldman va ser arrestada diverses vegades per "encoratjar motins" i per la distribució il·legal d'informació sobre l'anticoncepció.^[4] El 1906, Goldman va fundar el diari anarquista Mother Earth (Mare Terra).^[5]

El 1917, Goldman i Berkman van ser condemnats a dos anys de presó per conspirar per "induir les persones a defugir" el servei militar obligatori, que s'havia establert recentment als Estats Units. Després de ser alliberats de la presó, van ser detinguts una altra vegada —juntament amb centenars d'altres progressistes— i, d'allà, Emma va ser deportada a Rússia durant la Revolució Soviètica. Inicialment, simpatitza amb la revolució bolxevic, però ràpidament expressa la seva oposició a l'ús de la violència per part dels soviets i la repressió de les veus independents. El 1923, escriu sobre les seves experiències entre els bolxevics, que formen el llibre My Disillusionment in Russia (La meva desil·lusió amb Rússia). Passà uns anys a Anglaterra, Canadà i al sud de França, on escrigué la seva autobiografia Living My Life (Vivint la meva vida).^[6] A l'inici de la Guerra Civil espanyola, el 1936, amb més de 60 anys, viatja a Espanya per donar suport a la revolució anarquista.^[7]

Al llarg de la seva vida, Goldman va ser celebrada pels seus admiradors com a lliure pensadora i "dona rebel", i ridiculitzada pels seus oponents com a defensora de l'assassinat de polítics i de revolucions violentes.^[8] Els seus escrits i conferències abasten una gran varietat de temes, incloent-hi el sistema penitenciari,^[9] l'ateisme,^[10] la llibertat d'expressió,^[11] el militarisme, el capitalisme,^[12] el matrimoni i l'emancipació de la dona. A més, va desenvolupar noves maneres d'incorporar polítiques de gènere en l'anarquisme.^[13]

Després de dècades de foscor, en la dècada del 1970, la vida i obra d'Emma Goldman van tornar a fer-se conegudes en la mesura que les acadèmiques feministes i anarquistes s'interessaren per la seva figura. Aquest interès va donar lloc a una nova onada de divulgació del seu llegat, amb publicacions dels seus articles i reedicions dels seus llibres, i amb cites i imatges seves estampades en samarretes i cartells. Se li atribueixen diverses dites notables de l'anarquisme, entre aquestes la famosa frase que diu "Si no puc ballar, no és la meva revolució", capaç de definir de manera simple la idea anarquista de la llibertat.^[14]