Experiment de Rutherford

L'experiment de Rutherford, anomenat també experiment de Geiger-Marsden o experiment de la làmina d'or, és el nom que reben un conjunt d'experiments realitzats pel físic alemany Hans Geiger (1882–1945) i el britànic Ernest Marsden (1889–1970), sota la direcció del britànic Ernest Rutherford (1871–1937), en els Laboratoris de Física de la Universitat de Manchester, Regne Unit, entre 1908 i 1913. En aquests experiments es llançaven feixos molt fins de partícules α (nuclis d'heli, ${\displaystyle {\ce {^{4}_{2}He^{2+}}}}$), emeses per productes de desintegració del radi (radó 222, poloni 218 o bismut 214), contra làmines molt fines de diferents metalls (or, argent, coure…) i s'observava la dispersió que es produïa darrera d'elles en travessar-les, o davant si rebotaven, mitjançant un microscopi que permetia veure els minúsculs impactes damunt d'una pantalla fosforescent de sulfur de zinc. Els resultats obtinguts no concordaren amb el model de l'àtom vigent fins aquell moment, el model de Thomson, i Rutherford realitzà la hipòtesi de l'existència del nucli atòmic que concentrava tota la càrrega elèctrica positiva i gairebé tota la massa de l'àtom, mentre que els electrons orbitaven envoltant el nucli. Les dimensions d'aquest nucli havien de ser 10 000 vegades inferiors a les de l'àtom. Les prediccions de Rutherford foren plenament confirmades en el darrer experiment realitzat per Geiger i Marsden el 1913 i que és el que habitualment se cita com experiment de Rutherford, malgrat ni el realitzà ell ni donà resultats inesperats.