Francisco Franco Bahamonde

«Franco» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Franco (desambiguació)».

Francisco Franco Bahamonde

Biografia
Naixement	(es) Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo Franco Bahamonde 4 desembre 1892 Ferrol (província de la Corunya)
Mort	20 novembre 1975 (82 anys) Madrid
Causa de mort	Causes naturals  (Insuficiència cardíaca )
Sepultura	Grave of Francisco Franco at Mingorrubio Cemetery (en) (2019–)
Cap d'Estat d'Espanya 1r octubre 1936 – 20 novembre 1975 ← Manuel Azaña Díaz – Joan Carles I d'Espanya → Cap de govern d'Espanya 28 setembre 1936 – 9 juny 1973 ← Juan Negrín López – Luis Carrero Blanco → Comandant en cap forces armades de la facció nacionalista a la Guerra Civil espanyola 21 setembre 1936 – Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra 19 maig 1935 – 23 febrer 1936 ← Carlos Masquelet Lacaci – José Sánchez-Ocaña Beltrán → Capità general de les Illes Balears 12 febrer 1933 – febrer 1935 ← Miguel Núñez de Prado y Susbielas – Manuel Goded Llopis → Director de l'Acadèmia General Militar Acadèmia General Militar 1927 – 1931 3r Comandant en cap Legión Española 8 juny 1923 – 11 febrer 1926 ← Rafael de Valenzuela y Urzaiz – José Millán-Astray → Comandant en cap bandera "España" No 1 of the Legion (en) 10 octubre 1920 – Cap Nacional del Moviment Falange Española Tradicionalista y de las JONS, Movimiento Nacional Comandant en cap Spanish Armed Forces (1939-1975) (en)
Dades personals
Religió	Catolicisme
Formació	Acadèmia d'Infanteria de Toledo (–1910)
Alçada	1,63 m
Color dels ulls	Marró
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	oficial, polític, governant, militar, cavaller legionari, guionista
Activitat	1907  –  1975
Partit	Falange Española Tradicionalista y de las JONS
Carrera militar
Branca militar	Forces Armades d'Espanya
Rang militar	Generalíssim (1936–)
Conflicte	Guerra del Rif, Vaga revolucionària d'octubre de 1934, Guerra Civil espanyola i Guerra d'Ifni
Família
Cònjuge	Carmen Polo (1923–1975)
Fills	Carmen Franco y Polo
Pares	Nicolás Franco Salgado-Araújo   i María del Pilar Bahamonde y Pardo de Andrade
Germans	Pilar Franco Bahamonde, Nicolás Franco Bahamonde i Ramón Franco y Bahamonde
Parents	Zita Polo Martínez-Valdés (germana de l'esposa) Ramón Serrano Suñer (cocunyat) Francisco Franco Salgado-Araujo (cosí germà)
Premis (11 febrer 1971)  Medalla del IV Centenari de la Batalla de Lepant../... 49+
Signatura

Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com a Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975)^[1] fou un militar i dictador^[2] gallec, cap d'Estat autoproclamat des del 1939 fins al 1975. Amb el suport d'altres caps militars, el 1936 s'alçà en armes contra el govern legalment constituït de la Segona República Espanyola, i rebé el suport del feixisme europeu: del nazisme, amb la Legió Còndor i amb material bèl·lic modern, i del feixisme italià, també amb material bèl·lic naval, aeri i terrestre. A aquesta ajuda cal afegir els provinents de Marroc, de França, de Romania i de combatents russos i portuguesos.^[3] Aquests favors serien retornats amb el seu suport a les potències de l'Eix amb la División Azul, que s'enquadraria dins la Wehrmacht. Fou un dels oficials que iniciaren el fallit del Cop d'Estat del 18 de juliol, el qual comportaria una Guerra Civil Espanyola que es perllongà per tres anys, amb més de mig milió de morts entre els dos bàndols. L'octubre del 1936, s'autonomenà «Cap Suprem» del bàndol revoltat a Burgos, i de facto regent del restaurat nominalment Regne d'Espanya des del 1947 fins a la seva mort, el 1975. Franco va fer servir el títol de Caudillo d'Espanya «por la Gracia de Dios»,^[4] per mirar d'obtenir una legitimitat divina.

La seva carrera s'inicià amb la Guerra del Rif, conflicte que li va permetre ser un dels generals més joves d'Europa, a causa de la més que dubtosa política de premis i promocions dins de l'exèrcit del seu temps.

Durant la Segona República Espanyola, després de dirigir l'Acadèmia Militar de Saragossa, li fou encomanada, a la tardor de 1934, la direcció de les operacions militars per a reprimir i sufocar la Revolució d'Astúries de 1934, moviment obrer armat que havia declarat la revolució social. La repressió que hi va exercir fou qualificada d'«exemplar», a causa de la seva gran duresa. Després del triomf del Front Popular, descobert l'intent de cop d'Estat de diversos generals, i només amb sospites sobre els seus integrants, el Govern va allunyar dels centres de poder els generals més proclius a la sedició, destinant Franco a les Illes Canàries.

El juliol del 1936, després de moltes indecisions, s'uneix al cop d'Estat liderat pel general Sanjurjo i el general Mola contra el govern de la Segona República Espanyola, posant-se al capdavant de l'Exèrcit d'Àfrica. El cop va fracassar i va donar lloc a la guerra civil. Després de la mort de Sanjurjo en accident aeri pocs dies després del cop, Franco veu el camí lliure per a convertir-se en el líder dels revoltats. Fou designat pels revoltats com el seu cap de Govern el 28 de setembre del 1936 i s'autoproclamà cap d'Estat. A partir d'aquell moment inicià una duríssima i sagnant repressió que duraria fins als seus últims dies.

Durant el govern dels seus gairebé quaranta anys, el Govern de Franco, va passar per diverses fases diferents, encara que les característiques ideològiques més comunes en tot el temps, inclou el feixisme, un fort sentiment de nacionalisme espanyol i de repressió de les nacions com la catalana o la basca. El nacionalcatolicisme i el nacionalsindicalisme, l'anticomunisme així els valors tradicionals en foren els principals eixos.

Durant la Segona Guerra Mundial, intentà participar-hi, però les seves demandes territorials^[5] varen ser desestimades per Hitler, ja que hauria comportat l'enemistat amb la França de Vichy. Després el franquisme va intentar mostrar que gràcies a Franco, Espanya no va entrar a la Gran Guerra.

Després del final de la Segona Guerra Mundial,i contràriament a allò que esperaven els demòcrates, Franco va mantenir el seu control a Espanya, i no hi va haver un alliberament aliat; aquest control s'aplicà amb una sèrie de severes mesures: l'aplicació de treballs forçats a les presons, i l'ús de la mort indiscriminada i generalitzada. Només al Camp de la Bota^[6] poden haver-hi estat afusellades 1.700 persones, penes de presó,^[7] la supressió sistemàtica de punts de vista dissidents a través de la censura, la coacció, la institucionalització de la tortura, l'empresonament ideològic d'enemics en els camps de concentració en tot l'Estat (com Los Merinales a Sevilla, San Marcos, a Lleó, Castuera a Extremadura, i Miranda de Ebro), i multes com a elements dissuasius per als seus enemics ideològics.

Després de la caiguda d'Alemanya i Itàlia, el règim franquista va patir la reprovació de les Nacions Unides per la seva demostrada col·laboració amb les potències de l'Eix, que va impedir l'entrada d'Espanya en l'organisme acabat de creat i recomanà la retirada d'ambaixadors. Franco va desestimar les crítiques internacionals considerant que eren obra de la conspiració maçònica. Espanya va patir un aïllament internacional trencat principalment per l'Argentina de Juan Domingo Perón i el Portugal del règim de António de Oliveira Salazar.

Tingué una forta voluntat de continuïtat després del franquisme, que quedà reflectit en l'expressió «todo atado y bien atado». Així, el successor que ell imposà, Joan Carles I, jurà els principis del Movimiento Nacional i fou coronat rei d'Espanya el novembre de 1975.^[8]

Franco va voler morir matant, així pocs mesos abans de morir va sentenciar les darreres penes de mort de cinc militants del FRAP i d'ETA. Va ser cap d'estat des del final de la Guerra Civil Espanyola fins a la seva mort el 20 de novembre del 1975.