Gran incendi de Londres

Per altres Incendis a la ciutat de Londres vegeu Incendi de Londres

Gran incendi de Londres

Àrea cremada durant el Gran incendi de Londres  51° 30′ 57″ N, 0° 05′ 32″ O / 51.5157°N,0.0921°O / 51.5157; -0.0921
Tipus	incendi d'una ciutat
Interval de temps	2 - 6 setembre 1666
Localització	Londres
Estat	Regne d'Anglaterra
Resultat	Més de 70.000 persones sense llar
Efectes	execució Robert Hubert
Morts	6
Ha destruït	13.200 edifici
Perpetrador	Thomas Farriner (en)

El Gran incendi de Londres va ser un incendi molt important que va cremar en diversos barris del centre de Londres entre el 2 i el 5 de setembre de 1666. El foc va destruir la City de Londres situada dins la muralla romana i va amenaçar durant dies la Ciutat de Westminster, el Palau de Whitehall i molts barris marginals dels afores.^[1] Va destruir al voltant de 13200 cases, 87 esglésies i la Catedral de Sant Pau així com molts edificis senyorials. S'estima que va destruir les cases de 70.000 dels 80.000 habitants que tenia la City aleshores.^[2] El nombre de víctimes és difícil de conèixer però tradicionalment s'ha estimat com a molt baix i només es van registrar sis morts, perquè les flames s'estenien molt lentament. Aquesta xifra, però, ha estat posada en dubte perquè no es van registrar les morts de les persones pobres o de classe mitjana i perquè la violència de l'incendi va deixar moltes víctimes calcinades impossibles d'identificar.

El foc va començar al forn de Thomas Farriner (o Farynor) a Pudding Lane, pocs minuts després de la mitjanit del 2 de setembre i es va estendre ràpidament cap a l'oest. L'ús de tècniques avançades d'extinció d'incendis com els tallafocs mitjançant la demolició de cases no va ser prou ràpid degut a la indecisió de l'alcalde de la City de Londres, Sir Thomas Bloodworth i quan es van començar a aplicar, l'incendi ja s'havia convertit en una tempesta de foc que va deixar sense efecte aquestes mesures. El foc es va escampar cap al nord el dia 3, en direcció al centre de la City i es van registrar diversos aldarulls al carrer mentre s'estenien també els rumors maliciosos d'estrangers que provocaven incendis de forma intencionada. Diversos grups d'immigrants, particularment francesos i holandesos que s'havien enfrontat a Anglaterra durant la Segona guerra Anglo-Holandesa, van ser víctimes de linxaments. El dia 4 les flames es van estendre per bona part de la City, destruint la Catedral de Sant Pau, travessant el riu Fleet i amenaçant la cort reial al Palau de Whitehall. Es van coordinar diversos fronts d'extinció que, amb l'ajut de les condicions meteorològiques, van aconseguir controlar l'incendi a partir del dia 5. La Torre de Londres es va salvar de les flames perquè es van crear a temps diverses barricades amb l'ajut de pólvora.

Els problemes socials i econòmics creats pel desastre van ser devastadors. El rei Carles II d'Anglaterra que temia una revolta dels sense sostre va incentivar-ne el trasllat fora de la ciutat. Malgrat que es van presentar diverses propostes innovadores, la ciutat es va reconstruir essencialment amb el mateix traçat de carrers.^[3]

A partir d'aquell fatídic incident les cases es van deixar de construir amb fusta i es va començar a utilitzar el totxo de pedra vist, molt característic d'aquesta zona actualment.