Jazz

Jazz

Orígens estilístics	Blues, Folk, marxes, ragtime
Orígens culturals	Principis de la dècada de 1900 a Nova Orleans
Instruments típics	Saxòfon, trompeta, trombó, clarinet, flauta, piano, guitarra, contrabaix, tuba, vibràfon, veu, guitarra elèctrica, baix elèctric
Popularitat al Mainstream	Principalment entre les dècades de 1920 i 1960.
Formes derivades	Rock and roll, R&B, ska, Reggae, krautrock, drum and bass
Origen	Estats Units d'Amèrica
Història	història del jazz i origins of jazz (en)
Creació	1917
Part de	música popular
Subgèneres
Bebop, Big band, Cool jazz, Free jazz, Gipsy jazz, Latin jazz, Mainstream jazz, Jazz modal, Neo bop, Post bop, Stride, Swing, Jazz tradicional, Jazz vocal,
Gèneres de fusió
Acid jazz, Afrobeat, Bluegrass, Bossa nova, Deep house, Free Funk, Hard bop, Jam band, Jazz blues, Jazz-funk, Jazz fusion, Jazz rap, Mambo, Mod revival, NoWave, Nu jazz, Nu soul, Post-metal, Roick progressiu, Punk jazz, Reggae, Rhythm and Blues, Ska, Ska jazz, Soul jazz, Ye-ye

El jazz és un estil musical^[1] nascut a Nova Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica) a principis de la dècada del 1900, on es barreja una rítmica pròpia dels afroamericans dels Estats Units (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels")^[2] amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets).^[3]

Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jass Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917.^[4] Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobretot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins a arribar, a les dècades de 1980 i 1990 a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.

Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxòfon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instruments que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxòfons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora, bongos).^[5] Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir de la dècada de 1930 s'incorporaren al jazz.

Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam-sessions, trobades de músics al final dels concerts, en què tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals de la dècada de 1920 i fins a 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (Big Bands) de dotze o catorze instrumentistes.^[6]

Després de la Segona Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció.^[7] Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free-jazz, en què no se segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica.^[8]

Des de la fi de la dècada de 1960 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky (nu Jazz), que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fusion.^[9]