Katalanim

Katalanim

Els katalanim eren el jueus originaris de la corona catalanoaragonesa. Originàriament els jueus parlaven de Sefarad referint-se a Al-Àndalus ^[1] i no pas a la península sencera, ni com s'entén a l'actualitat, en que el terme Sefarad s'empra en hebreu modern per a referir-se a Espanya.^[2] Aquest presentisme ha causat un llarg malentès, atès que tradicionalment s’ha englobat tota la Diàspora ibèrica en un sol grup. Però la investigació historiogràfica, bé els anomeni actualment sefardites o jueu-espanyols,^[3][4] en distingeix la procedència (Catalunya, Castella, etc.), i revela que aquell món vist com a homogeni, es dividia en grups diferenciats: els sefardites, procedents dels països de la corona castellanolleonesa i de llengua castellana, i els katalanim / katalaní, originaris de la corona catalanoaragonesa i de llengua judeocatalana.^{[5][6][7][8][9][10][11]}

Es té constància que la diàspora d’origen català no es feia anomenar sefardita sinó katalaní, un terme emprat, ben bé fins a darrers del s. XIX pels jueus de l'antiga Corona d'Aragó, inclosos els d’origen aragonès. El terme sobrevisqué la desaparició de la llengua catalana als calls de Roma, de Liorna, de Gènova, de Salònica, de Bruges o d’Anvers (cap el 1550). Malgrat que, aplicant un plantilla política moderna a l'edat mitjana, sovint es parla dels jueus de la corona d'Aragó com a jueus espanyols, entesos com a castellans, aquells no ho eren ni s'hi sentien. De fet, les tensions entre katalanim i sefardites eren habituals.^[7]

Altrament, en temps d'Al Andalus, tot i ser la Catalunya vella era una zona de contenció (Marca Hispànica), els jueus es traslladaven amb freqüència entre els territoris del nord i el sud (Sefarad). I el fet que molts parlessin tant la llengua àrab com les llengües romançs, o el pidgin d'ambdues^[12] (d'aquí el nom de llengua franca, llengua dels francs, com anomenaven a Al-Andalus als habitants de la Catalunya vella)^[13] els ajudà a esdevindre intèrprets i a adquirir posicions importants en els governs islàmics i cristians.

En aquest període primerenc, els savis jueus de Catalunya que volien completar els seus estudis talmúdics solien acudir a les acadèmies talmúdiques (yeshivot) del sud. També els que volien estudiar ciències o lingüística anaven a Sefarad, tal com va fer el rabí tortosí Menajem ben Saruq (920-970), que es traslladà amb tota la família a Còrdova per a estudiar i dedicar-se a la llengua hebrea sota el patrocini de Shemuel ibn Nagrela.

Tot i ser molt poc estudiat i conegut, sembla que els jueus de Catalunya i de Mallorca parlaven una llengua coneguda com a judeocatalà.^[8] Durant el segle llarg posterior a la Segona diàspora (segle xvi), els sefardites i els katalanim van viure i van evolucionar de forma separada, amb calls diferenciats, sinagogues separades i autoritats polítiques i religioses pròpies. Aquesta diferenciació seria especialment visible als ports de l'Imperi Otomà que van rebre la Diàspora de 1492: Istanbul (seu de la Sublim Porta); Esmirna; i, sobretot, Salònica.^[7]

En qualsevol cas, durant l'edat mitjana, els hispanojueus foren reconeguts com els líders de la fe i la cultura jueves d'aquells segles. Un lideratge religiós, però sobretot cultural, que es perllongà durant diversos segles més enllà de l'expulsió. Segons el Majzor Qatalá “els jueus de Catalunya van ser els més destacats de Sepharad i eren superiors en sapiència i en ciència. Hi havia una dita que solien pronunciar els jueus sefardites: "L’aire de Barcelona et fa savi”.