Keynesianisme

L'economia keynesiana o keynesianisme és la teoria econòmica ideada per John Maynard Keynes com a resposta a la Gran Depressió dels anys 1930. L'interès final de Keynes va ser poder dotar a les institucions nacionals o internacionals de poder per a controlar l'economia en les èpoques de recessió o crisi. Aquest control s'exercia mitjançant la despesa pressupostària de l'Estat, política que es va anomenar política fiscal. La justificació econòmica per a actuar d'aquesta manera sorgeix, sobretot, de l'efecte multiplicador que es produeix davant un increment de la demanda agregada.

Keynes refutava la teoria clàssica d'acord amb la qual l'economia, regulada per si sola, tendeix automàticament al ple ús dels factors productius o mitjans de producció (inclosos el treball i el capital). Keynes va postular que l'equilibri al que teòricament tendeix el lliure mercat depèn d'altres factors i no porta necessàriament a la plena ocupació dels mitjans de producció, és a dir, que els postulats bàsics de Smith (tal com varen ser formalitzades per Say) depenen d'una assumpció que no és necessàriament correcta o general.[a]

En termes no tècnics, el liberalisme econòmic clàssic assumeix que quan es produeix un bé s'han produït també els mitjans per a la seva compra (en la mesura que per a produir-lo s'ha gastat diners, ja sigui en inversions de capital, compra de matèries primeres, sous, etc.). En aquesta situació la cosa racional és comprar (atès que mantenir diners sense ús no produeix beneficis. En tot cas, el possible estalvi d'alguns és equilibrat pels endeutaments d'algun altre). Segueix a més que per a fomentar creixement econòmic cal fomentar la producció: a més producció, més diners, més compres, etc. Així, a llarg termini, no sols tot el que es produïx és el mateix que tot el que es compra sinó que tots estan interessats que el sistema funcioni a màxima capacitat (s'assoleix un equilibri entre la producció i la demanda agregada que tendeix al màxim ús dels recursos).

Keynes va postular que en certes situacions és econòmicament racional no gastar diners. Per exemple, si els preus estan baixant, és racional no comprar avui perquè amb els mateixos diners es comprarà més la setmana que ve.[b] Pel mateix motiu, disminuïx la quantitat de gent interessada a utilitzar préstecs (els estalvis d'altres): si els preus baixen, no solament es comprarà més la setmana que ve sinó que les taxes d'interès, sous, etc. seran menors. Igualment, una baixa de l'ocupació o dels salaris pot dur a una altra en la demanda, i per tant a una baixa en la producció, que porta, al seu torn a més atur. Així, succeeix que l'economia estableix un punt d'equilibri nou on conviuen perfectament en una situació llunyana de la utilització òptima dels mitjans de producció. Específicament, en la dècada dels '30 del segle xx, durant la Gran Depressió, amb una alta taxa d'atur.

Formalitzant l'anterior. Keynes va postular l'equació del consum, C=Co+cYd, on C és el consum total, Co és el consum autònom (aquell consum que no depèn de l'ingrés), c és la propensió marginal a consumir (La PmgC és la variació del consum quan l'ingrés disponible varia en una unitat), i Yd (Yd=Yt-T+TR, on Yt és l'ingrés total, T són els impostos i TR són les transferències) és l'ingrés disponible.

A efectes pràctics, i per contrarestar l'espiral negativa dels '30, Keynes proposava que en moments d'estancament econòmic, l'estat té l'obligació d'estimular la demanda amb majors despeses econòmiques.

Teòricament, hi ha tres maneres per les quals l'Estat pot finançar aquestes despeses: 1.- Augmentar els impostos. 2.- Imprimir més diners i 3.- Endeutament fiscal (ús dels diners que la població està estalviant). Keynes va proposar finançar l'increment de la despesa fiscal a través de l'endeutament. L'altre costat d'aquesta política és que l'Estat ha de pagar aquest deute quan els seus ingressos augmentin, a causa de l'increment per ingressos d'impostos quan eventualment hi hagi un auge (fixeu-vos: aquest augment en els ingressos es deu a l'auge o expansió de l'economia, etc., no a un increment en la taxa d'impostos) En altres paraules, la proposta de Keynes és que l'Estat ha de jugar en general un paper contracíclic en l'economia: estimulant la demanda en moments de recessió i restringint-la en moments d'auge. D'aquesta manera, els cicles econòmics disminueixen i no es transformen en crisis.
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.


© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search