Lloctinent de Catalunya

Lloctinent de Catalunya

Nomenat per	monarca d'Espanya
Jurisdicció	Principat de Catalunya
Estat	Monarquia Hispànica
Creació	segle XV
Abolit	1714
Llista	llista de virreis de Catalunya

El lloctinent o virrei de Catalunya era el representant del rei al Principat durant els segles xiii, xiv, xv, xvi i xvii.^[1] La figura consolidada del lloctinent general es donà sobretot els segles xvi i xvii. Per entendre la seva naturalesa cal tenir present que les Constitucions catalanes el regularen no com un «ofici creat en Corts, sinó càrrec» delegat a una persona de la confiança del rei de torn.^[1] Legalment, doncs, no era un oficial l'autoritat del qual nasqués d'un pacte legal entre el rei i els braços de les Corts. La seva autoritat partia només de la voluntat personal del rei que li delegava.^[1] De fet, era molt semblant a un procurador general. En els primers temps de virreis regulars, els catalans volgueren remarcar-ne un sobreentès caràcter de provisionalitat (com si recordessin al rei que el govern del país l'havia d'exercir ell directament), però la realitat continuada del càrrec a la pràctica va acabar normalitzant la institució. De fet havia de rebre el mateix tractament que ell, així que seia a la cadira reial i, en principi, se li retien els mateixos honors.^[1]

Si el rei ja estava obligat a complir les lleis catalanes, molt més hi estava el seu lloctinent. Assumia, doncs, la facultat de governar Catalunya com a alter nos del rei, però sempre dins dels límits d'aquestes lleis. La constitució núm. 12 del 1481 permetia que el lloctinent pogués ser estranger, ja que al no ser un càrrec del país hom no objectava res en contra de la voluntat reial mentre la persona triada respectés la llei.

La vigència del seu poder estava directament vinculada a la presència del rei, així que quedava inhabilitat automàticament quan el rei entrava a Catalunya, o quan el rei moria.^[1] Aquests rigorós principi no sempre fou ben rebut, ja que quan es moria el rei i l'hereu encara no havia estat reconegut rei (no ho era fins que jurava les Constitucions) no hi havia lloctinent. En aquests casos, legalment l'autoritat més alta del Principat era assumida pel següent magistrat més important: el portantveus de general governador, una situació que s'anomenava vice regia. Malgrat tot, a la pràctica les institucions catalanes acabaren fent els ulls grossos quan es va donar aquesta situació (el 1700 quan va morir Carles II, per exemple). En condicions normals el rei li delegava el poder durant tres anys (o cinc en algun cas); passat aquest període si no s'havia rebut una pròrroga també entrava en vigor la vice regia del portantveus.^[1] Si el lloctinent marxava de Catalunya (o en aquells moments en què hi hagué enfrontaments) s'anomenava temporalment un lloctinent ad interim fins que tornés el titular o se'n nomenés un de nou. L'interí acostumava a ser un magnat català.^[1]

Si algun cop el lloctinent havia de fer una escapada per anar a perseguir algun bandoler que ja s'havia fet massa important, anaven amb ell també el regent la cancelleria, alguns jutges de la Reial Audiència (per sentenciar les causes criminals) i l'advocat fiscal. Habitualment, però, vivia a Barcelona. Tot i que extraordinàriament podia fer un trasllat general establint-se a un altre lloc i enduent-se amb ell tota l'administració reial sencera, incloent tota la Reial Audiència.^[1]

Pel que fa a les competències en principi: «el lloctinent general pot fer, entre nosaltres, tot allò que pot fer el Senyor Rei, llevat de les coses que pels drets del país i per costum dels antics no es poden separar de la reial persona».^[2] Per tant hi havia certes facultats que un lloctinent no tenia. De fet, sovint el mateix rei contradeia l'autoritat del propi lloctinent quan li enviava una ordre contrària a les accions que ja havia executat.^[1] La primera gran limitació era que el lloctinent no podia convocar ni presidir la Cort de Catalunya, ja que legislar era una facultat exclusiva dels braços i el rei. Ell era qui nomenava als cancellers, als tresorers o als advocats fiscals. En canvi, podia promulgar la normativa inferior referent a les finances municipals, o al codi penal de l'època que era era la Crida del llibret (en aquest segon cas alguns cops el lloctinent sobrepassà les lleis superiors fet que va generar els greuges habituals).

Percebia un sou i certes "ajudes de cost", que es pagaven de les rendes del patrimoni reial a Catalunya (tot i que en algunes ocasions els diners vingueren de fora a causa de la migradesa d'aquest fisc).^[1] Tot i que no havia de purgar taula (com sí que havien de fer la resta de funcionaris reials) el lloctinent no estava sotmès a l'obligació d'admetre la visita.^[1] Però el càrrec sí que estava rigorosament vigilat per les institucions de la terra, com la Diputació, així que les contrafaccions que cometia eren denunciades a la Reial Audiència (o en els últims anys d'independència: davant del Tribunal de Contrafaccions) a través dels procediments constitucionals de la «poc valria», gràcies als quals llurs actes podien ser anul·lats i fins i tot se li imposava pagar una indemnització. És cert, però, que a la pràctica només s'actuava contra lloctinents que ja havien estat cessats,^[1] fet que no ha d'estranyar, ja que ells mateixos presidien la mateixa Audiència.