Nacionalisme

El nacionalisme és un corrent de pensament que propugna la nació com una de les bases del desenvolupament de la humanitat, tant en termes polítics com culturals. Es plasmà com a ideologia política i moviment social ja durant el segle xvii, es consolidà amb un corpus teòric durant el segle xviii i esdevingué el corrent polític hegemònic durant el segle xix.^[1] S'han oposat a aquest corrent de pensament diverses doctrines polítiques al llarg de la història com ara l'absolutisme i les monarquies plurinacionals durant el segle xvii i xviii, els corrents de pensament individualista —anarquisme— i les ideologies de classe —socialisme, comunisme— durant el segle xix i xx, i avui en dia les idees defensores de la globalització —cosmopolitisme, capitalisme global, governament mundial—.

Existeix un debat significatiu sobre quin és l'origen històric de les nacions, no obstant això existeix un consens gairebé total entre els especialistes en situar que el nacionalisme, com a mínim com una ideologia i un moviment social, és un fenomen modern originat a Europa.^[2] Precisament l'on i el quan emergí el nacionalisme és difícil de determinar, però el seu desenvolupament és de prop referit a l'estat modern i a l'empenta per la sobirania popular arribà de la mà de la revolució francesa a finals del segle xviii. Des d'aquell moment, el nacionalisme s'ha convertit en una de les forces polítiques i socials més significatives de la història, potser la majoria notablement influenciades en essència o a causa de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona Guerra Mundial amb l'ascens del feixisme, una ideologia nacionalista radical i autoritària.^[3][4][5][6]

Com a ideologia, el nacionalisme sosté que "la gent" en la doctrina de la sobirania popular és la nació, i com a resultat només els estats-nacions fundats en el principi de determinació nacional són legítims. Ja que la majoria d'estats són multinacionals, o com a mínim hi ha més d'un grup de persones que reclamen l'estatus de nacionalitat,^[7] en molts casos provoca que la recerca nacionalista d'autonomia provoqui un conflicte entre la gent i estats que ha derivat en guerres (tant internes com externes), secessions; i en casos extrems, en genocidis.

El nacionalisme és un fenomen social important en el món, com les banderes nacionals, els himnes nacionals i les divisions nacionals, que són exemples 'banals' d'un nacionalisme que sovint és mentalment involuntari.^[8] A més a més, alguns acadèmics sostenen que el nacionalisme com a sentiment o forma de cultura, a vegades descrita com a 'nacionalitat' per evitar la reputació desenllustrada de la ideologia, és la fundació social de la societat moderna. La industrialització, la democratització, i el suport per a la redistribució econòmica ha estat parcialment atribuït al context social compartit i a la solidaritat que el nacionalisme proveeix.^[9][10][11]

El nacionalisme a Europa està en el seu punt més alt.[1]

Tot i que el nacionalisme en el fons es basa a donar suport a la nació pròpia, nacionalistes d'estats diferents poden fàcilment cooperar l'un amb l'altre per donar suport a la creença mundial que tots els grups tenen el dret a tenir les seves pròpies nacions.

No obstant això, el nacionalisme segueix sent un tema candent de disputes en el qual hi ha poc consens en general. L'exemple més clar d'oposició al nacionalisme és el cosmopolitisme, que inclou a vegades membres de grups com liberals, marxistes i anarquistes, però fins i tot els mateixos nacionalistes sovint estan en desacord en les seves pròpies virtuts, i és habitual que els nacionalistes d'una persuasió denigrin les aspiracions d'altres per raons tant ètiques com estratègiques. Una de les qüestions que no són tema de disputa és que hi ha pocs o cap fenomen social que hagi estat tan durador en el món modern com el nacionalisme.