Nouvelle Vague

La Nouvelle Vague (Nova Onada) és un moviment cinematogràfic aparegut a França al final dels anys 1950. El terme sorgeix de la ploma de Françoise Giroud a L'Express del 3 d'octubre de 1957, en un estudi sociològic sobre els fenòmens generacionals, i el reprèn Pierre Billard el febrer del 1958 a la revista Cinéma 58. Posteriorment, aquesta denominació s'aplica a les noves pel·lícules distribuïdes el 1959, sobretot les presentades al Festival de Canes d'aquell mateix any.^[1]

André Bazin havia creat la revista Cahiers du Cinéma l'any 1951. Era una publicació mensual de crítica cinematogràfica que va servir com a camp de batalla dels nous talents, molt crítics amb els models clàssics i amb les estructures narratives tancades. Tots ells, entre els quals destaquen François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Jacques Rivette o Éric Rohmer, havien fet abans de guionistes. Com a precursor, sobresurt la figura de Jean-Pierre Melville. Eren un grup heterogeni que tenien en comú el poc pressupost que necessitaven per rodar, la llibertat creativa, l'espontaneïtat, la gran cultura cinematogràfica de cadascun dels membres i, sobretot, les ganes d'experimentar amb la càmera.^[2]