Oncle

Un oncle, tio o tiet,^[1]^[2] és el germà i la tia o tieta^[3] la germana del pare o la mare. Jurídicament, formen part dels graus de parentiu de tercer grau, iguals com els nebots, els besavis i els besnets.^[4] En molts països, el dret familiar i social, el grau de parentiu determina certs drets, com ara absència justificada a la feina^[4] així com l'impost sobre successions i donacions.^[5] Un oncle valencià és el cosí del pare o de la mare.^[6]

També s'utilitza aquest terme per a referir-se a una relació d'afecte i respecte amb un adult que no és estrictament un familiar però que és molt proper però per la diferència d'edat no es fa servir directament el nom.^[7] Altres llengües tenen termes diferents segons es tracti de la branca paterna o materna. El sistema de parentiu indica quina terminologia es fa fer servir.^[8]

La paraula prové del llatí auunculus, on significa oncle matern.^[9]^[10]

↑ Pla Nualart, Albert. «Oncle, tio, tiet, besoncle i reneboda». Ara, 09-05-2011. [Consulta: 20 desembre 2023].
↑ S. Reig, Eugeni «Oncle, tio i tiet: Clar i en valencià». El Punt Avui, 04-04-2011.
↑ «tiet | tieta». ésAdir. [Consulta: 20 desembre 2023].
↑ ^4,0 ^4,1 «Permisos, llicències, autoritzacions i comunicacions». Govern de les Illes Balears, 2005, 2012, 2016. [Consulta: 28 abril 2024].
↑ Guia pràctica de l’impost sobre successions i donacions (pdf). Barcelona: Agència Tributària de Catalunya, 21 de desembre de 2023, p. 23-24.
↑ «Oncle». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Oncle». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. «Tractament que es dona a certs parents per respecte. a) Al padrastre, els fillastres el tracten d'oncle (Priorat).—b) A les persones d'edat, encara que no sien parents, els diuen oncle (Ll., Segrià, Novelda).—c) A certs pobles de Mallorca es conserva la forma onclo aplicada al germà del pare o de la mare si és capellà o de família senyorial; si no és senyor o capellà, li donen el nom més vulgar de conco (Llucmajor).»
↑ O'Neil, Dennis. «The Nature of Kinship: Kin Naming Systems (Part 1)[La classe de parentat: Sistemes de denominació de parentiu]». [Consulta: 28 abril 2024].
↑ Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «oncle». A: Diccionari etimològic. 4a edició 2004, 1996, p. 654. ISBN 9788441225169.
↑ Seva i Llinares, Antoni (ed.). «auunculus». A: Diccionari Llatí-Català (en llati, català). 2007. Barcelona: Grup Enciclopèdia, 1993, p. 178. ISBN 978-84-7739-631-4.

[1] Pla Nualart, Albert. «Oncle, tio, tiet, besoncle i reneboda». Ara, 09-05-2011. [Consulta: 20 desembre 2023].

[2] S. Reig, Eugeni «Oncle, tio i tiet: Clar i en valencià». El Punt Avui, 04-04-2011.

[3] «tiet | tieta». ésAdir. [Consulta: 20 desembre 2023].

[:0-4] 4,0 ^4,1 «Permisos, llicències, autoritzacions i comunicacions». Govern de les Illes Balears, 2005, 2012, 2016. [Consulta: 28 abril 2024].

[5] Guia pràctica de l’impost sobre successions i donacions (pdf). Barcelona: Agència Tributària de Catalunya, 21 de desembre de 2023, p. 23-24.

[6] «Oncle». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[7] Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Oncle». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. «Tractament que es dona a certs parents per respecte. a) Al padrastre, els fillastres el tracten d'oncle (Priorat).—b) A les persones d'edat, encara que no sien parents, els diuen oncle (Ll., Segrià, Novelda).—c) A certs pobles de Mallorca es conserva la forma onclo aplicada al germà del pare o de la mare si és capellà o de família senyorial; si no és senyor o capellà, li donen el nom més vulgar de conco (Llucmajor).»

[oneill-8] O'Neil, Dennis. «The Nature of Kinship: Kin Naming Systems (Part 1)[La classe de parentat: Sistemes de denominació de parentiu]». [Consulta: 28 abril 2024].

[9] Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «oncle». A: Diccionari etimològic. 4a edició 2004, 1996, p. 654. ISBN 9788441225169.

[10] Seva i Llinares, Antoni (ed.). «auunculus». A: Diccionari Llatí-Català (en llati, català). 2007. Barcelona: Grup Enciclopèdia, 1993, p. 178. ISBN 978-84-7739-631-4.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]