Paramagnetisme

El paramagnetisme és la tendència dels moments magnètics lliures (espín o orbitals) a alinear-se paral·lelament a un camp magnètic. Si aquests moments magnètics estan fortament adaptats entre si, el fenomen serà ferromagnetisme o ferrimagnetisme.^[1]

Aquest alineament dels dipols magnètics atòmics amb un camp extern tendeix a enfortir-lo. Això s'explica per una permeabilitat magnètica superior a la unitat o, cosa que és el mateix, una susceptibilitat magnètica positiva (i petita). En el paramagnetisme pur, el camp actua de manera independent sobre cada moment magnètic, i no hi ha interacció entre si. En els materials ferromagnètics, aquest comportament també pot observar-se, però només quan estan sotmesos a temperatures superiors a la seva temperatura de Curie. Els materials paramagnètics pateixen el mateix tipus d'atracció i repulsió que els imants normals, quan estan sotmesos a un camp magnètic. Tanmateix, en retirar el camp magnètic, l'entropia destrueix l'alineament magnètic, que ja no està afavorit energèticament.

Com a elements paramagnètics podem trobar: l'alumini, el bari, el calci, l'oxigen, el platí, el sodi, l'estronci, l'urani, el magnesi, el tecneci i el disprosi. També podem parlar de compostos amb propietats paramagnètiques com el sulfat de coure, el clorur de ferro(III) i el clorur mangànic.