Politeisme

El politeisme (del grec: πολλοί θεός: molts déus) consisteix a creure i/o adorar molts déus o divinitats. És una forma de religió que reconeix diverses divinitats, més o menys independents.^[1] El terme va ser inventat per Filó d'Alexandria al segle i, si bé designa una realitat molt més antiga. L'origen del mot «politeisme» prové dels ètims grecs poly -«molts»- i theoi -«déus»-. El terme va ser encunyat per l'autor jueu Filó d'Alexandria, que el volia fer servir en les seves discussions amb els grecs. Durant l'època en la qual el cristianisme s'estava estenent per Europa i el Mediterrani, els no cristians eren anomenats gentils (un terme que al seu origen era utilitzat pels jueus per referir-se als no jueus), pagans o idòlatres, aquest últim, més pejoratiu. L'ús de la paraula en el seu sentit actual s'origina en el francès, per l'autor Jean Bodin el 1580, seguit per l'ús que en fa Samuel Purchas en anglès el 1614.^[2]

El politeisme, doncs, és una construcció religiosa i un tipus de teisme que contrasta amb el monoteisme, la creença en un Déu singular. Els politeistes no sempre rendeixen culte a tots els déus per igual, però poden ser henoteistes, que s'especialitzen en l'adoració d'una deïtat en particular. Altres poden ser politeistes kathenoteistes, que poden adorar deïtats diferents en moments diferents. Alguns cultes henoteistes van acabar essent monoteistes amb el pas del temps. Els déus principals de cada panteó acostumen a estar emparentats amb relacions de parentiu.

La gran majoria de les religions són politeistes, per bé que el total d'adherents de les tres grans religions monoteistes -anomenades “abrahàmiques’’: Islam, cristianisme i judaisme-, les que afirmen que només hi ha un sol Déu, actualment supera el d'aquelles degut a la forta expansió de les religions monoteistes, mitjançant el proselitisme i en forces ocasions la violència, especialment durant l'edat mitjana. Les divinitats politeistes solen tenir una vinculació molt directa amb la natura, les activitats de la vida quotidiana o els cicles vitals (generalment les divinitats relacionades amb la mort, el més enllà o els difunts tenen una gran rellevància), que contrasten amb la dimensió eminentment transcendent del monoteisme.^[1]

El politeisme era la forma típica de religió durant l'edat del bronze i l'edat del ferro fins a l'Era axial i en alguns casos van patir un desenvolupament gradual cap al monoteisme o panteisme i, en èpoques més recents, l'ateisme racionalista. Està ben documentat en les religions històriques de l'antiguitat clàssica, especialment el politeisme grec i el politeisme romà, i després de la decadència del politeisme grecoromà, en les religions tribals com el paganisme germànic o la mitologia eslava. La propagació del concepte apareix davant l'existència de les religions monoteistes. De fet, les religions antigues van tenir un component molt polític, i existien grans panteons de deïtats associades amb les tradicions de cada lloc. La majoria de religions antigues eren politeistes i tenien panteons de déus tradicionals, sovint acumulats durant els segles d'intercanvis culturals i d'experiències locals.

Les religions politeistes actuals inclouen l'hinduisme, el xintoisme, algunes formes de la wicca (una religió neopagana fundada per Gerald Gardner el 1930),^[3][4] el vodú,la religió popular xinesa, el druïdisme, el taoisme, el candomblé, Thelema i l'asatrú. El budisme, l'hinduisme, i algunes religions neopaganes són politeistes en la mesura que es tracta d'un filosofia teològica que manté l'adoració de diversos aspectes de la Divinitat. Alguns estudiosos jueus i islàmics veuen la doctrina cristiana de la trinitat relacionada amb el politeisme, un concepte que els cristians, en general, rebutgen enèrgicament.